Contes de confinament (IV): El veïnat dicta sentència

És el del tercer segona. Ho sé. Ho he vist amb els meus propis ulls. És l’únic de l’escala que no surt a aplaudir a les 8 als sanitaris. Li hauria de caure la cara de vergonya! Ells que s’hi deixen la pell. És un moment bonic, el de sortir a les 8 als balcons. No només aprofitem per donar les gràcies a un col·lectiu que s’està deixant la pell sinó que també parlem entre nosaltres, els veïns. I a més, ens sentim bé amb nosaltres mateixos. 

Però no, el del tercer segona no surt. Ni aplaudeix. Quin desagraït! I a més surt tres cops a passejar el gos. Un gos que no tenia! Estic convençut que se’l va comprar quan tot aquest mal son va començar! Pobre animal, no deu parar de caminar en tot el dia, deu estar esgotat. I sobretot, no vull pensar com estarà quan tot això acabi. L’abandonaran. 

No soc l’únic que s’ha fixat que el del tercer segona no surt a aplaudir. Ho hem parlat amb més veïns i les veïnes del veinat. Se n’ha adonat tothom. Fins i tot, surt a tirar les escombraries a les 19:50 i ja se’n va a caminar com si fossin les 20. A més, va sense mascareta. I sense guants. No hi ha dret! Si tots féssim com ell, això no s’acabaria mai! I com ell uns quants! Però a ell el tinc aquí, a l’escala i cada cop passo més ànsia! Segur que ens portarà el virus a l’edifici. Jo de fet, ja ni toco les baranes eh! No fos cas... 

L’altre dia vam quedar amb els veïns. Amb la distància pertinent eh! I tots vam estar d’acord: el del tercer segona necessita un escarment. I és clar, parlant, parlant ens vam anar encenent. Que si trucar la policia, que si no deixar-lo dormir...la gent va anar dient la seva. Jo vaig proposar quelcom més radical: infectar-lo amb el Covid-19. Tots van estar-hi d’acord. Vots a favor: 11. Vots en contra: 0. Decidit. 

Finalment, divendres varem dur al pla a terme. Tots en grup vam trucar a la seva porta amb la Teresa al capdavant. Ella és infermera. I va passar el virus, la pobra. Així que el del tercer segona va obrir la porta, la Teresa el vas escopir a la cara i li va fer dos petons. I quan el varem tenir agafat (nosaltres amb guants i mascaretes) la Teresa li va tossir set o vuit vegades! Així n’aprendrà! 

Tres o quatres dies més tard, va passar el que havia de passar. Eren tres quarts i cinc de vuit del vespre quan una ambulància es va acostar i va aparcar davant de l’edifici. En varen baixar dos sanitaris vestits amb totes les precaucions. 10 minuts més tard baixaven amb el veí del tercer segona. Se l’enduien a l’hospital. I ara sí, tots, tots els veïns de l’escala vam sortir a les 8 en punt a aplaudir com si el Barça hagués marcat a l’últim minut de partit. S’havia fet justícia. O l’havíem fet nosaltres, què més dona...