El Joker arriba a Netflix, i això és una bona noticia. D’acord, el teniem a HBO Max durant gairebé 4 anys, però la plataforma de la N vermella té més audiències, i no em negareu que aquesta pel·lícula mereix ser vista per la major gent possible. I sí, segur que ja l’has vist, però és d’aquelles que cal veure-la més d’un cop i de tant en tant. De fet, a Netflix hi ha dues pel·lícules del Joker, però en una d’elles no hi surt Joaquin Phoenix, per tant l’ignorarem. Ni té escena al metro, ni escena a l’escala, ni escena al mirall del lavabo. Res, ens quedem amb la de Joaquim Phoenix.
El fet que estigui a Netflix ens brinda l’oportunitat de veure-la altra cop, o a alguns per primera vegada, i veure que és la pel·lícula on entenem perfectament el dolent d’una saga. Entenem per què és dolent. Quelcom que a Star Wars necessiten fer amb tres pel·lícules. A Joker veiem els abusos que patia el protagonista en la seva infància, una adolescència de mentides i bogeria. De medicació. Una societat que es mofa del fracàs i dels que se surten de la línia establerta, des dels nanos que l’apallissen, a un presentador rient-se del protagonista davant de tot el país. Del primer minut a l’últim aquest film ens explica com es crea un criminal. I aquestes situacions, senyors, son les que creen un assassí.
Joker no només parla d’un boig que corre per la ciutat sinó que parla d’una societat en que hi ha la possibilitat d’escollir entre l’ordre i l’aventura (Mishima). Equilibri o Caos. I el Joker tria el caos. Bé, potser no el tria intencionadament però porta la societat cap aquesta direcció. Just al contrari de la gent farta de la societat en la que vivim però que no mou un dit, el Joker es revolta contra això, potser de forma inconscient. I us preguntareu: i què té a veure això amb el dolent i el còmic de Batman? Doncs res. Només hi passa per sobre amb la trobada del protagonista amb Bruce Wayne, el futur Batman. La pel·lícula posa les bases de la saga però és el de menys. Aquí ell és el protagonista, i ens demostra que la bogeria està més a prop dels que ens pensem. Que nosaltres creem les nostres pròpies ovelles negres de la societat. Això és el que vol explicar aquest Joker.
I sí, Todd Philips, el director, acaba aconseguint que ens posem de part del Joker. De part del caos. I acabes entenent totes les morts que provoca. No et pares a pensar en l’altra banda, en la gent que pateix aquesta bogeria. Com la del personatge de Sophie, amb qui s’imagina la vida que hauria de tenir. Sophie es una dona que viu amb por per culpa del seu veí, boig del tot. Però mentre mires la pel·lícula tu, ja estàs de part d’ell.
I es que si el Joker aconsegueix la teva empatia, no només és per culpa de Todd Philips, el seu director, sinó gràcies a Joaquim Phoenix, que fa un dels papers de la seva vida. Sinó El Paper. Capaç de transmetre vint sensacions en dues hores. Por, ràbia, tendresa, comprensió, tristesa, compassió...etc. I tot, amb mil i una cares. Perquè Phoenix no només es val dels diàlegs i les accions, fa servir el cos i la cara d’una forma excel·lent per transmetre aquestes sensacions. I això l’espectador ho veu a la primera, no cal ser Jaume Figueres o el crític de cinema més entès de les revistes de cine ja extingides per culpa d’internet.
I arriba el caos que acaba amb tot. El caos que es veia a venir des del primer minut de la pel·lícula. El caos al plató de televisió. Un caos en directe. I el final és rodó: la ciutat sumida al caos. Farta de tot. I Arthur deixa de ser Arthur per convertir-se ara sí, en algú. Neix el Joker. I el Joker surt com un màrtir. Per fi algú el comprèn. Per fi és quelcom a la vida. I d’aquí que es posi a ballar com sempre havia fet en solitari, ara sobre un cotxe de policia davant de les masses que l'aclamen. I d'aquí que esbossi a la seva cara plena de sang i pintura, un somriure. El somriure. El somriure infinit del Joker.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada