El camí a Wembley

Ja està. S’ha acabat. No hi haurà més clàssics aquesta temporada. S’han acabat les tensions, les faltes, les rodes de premsa, les acusacions. S’ha acabat el teatre, les provocacions i la mentida. S’ha acabat Pepe, el Bernabéu, les televisions i la Central Lechera. En definitiva, s’ha acabat parlar de tot allò que no és futbol per començar, o tornar, a parlar de l’esport rei. El Barça deixa enrere l’equip blanc amb un balanç més que positiu. La Lliga encarada, i a la final de Wembley, amb l’únic punt negatiu de la Copa perduda. I amb la moral ben alta sabent que les coses es fan bé. Que anem pel bon camí i que, com diu el lema, som una manera de fer. 

Ahir es va veure la millor versió del Real Madrid. Sense Pepe, el pal de paller dels blancs i protagonista els tres primers partits. L’amo del “trivote”. També sense Sergio Ramos, el trist actor de la pitjor anècdota en molts anys. El de la Copa aixafada. Ramos fent de Ramos del Crackovia, o a l’inrevés. Un altre assassí en sèrie en llibertat per obra dels àrbitres i els comitès de competició. 

No. Ahir el Madrid va ser el que ens té acostumats l’història. El que no va sortir a defensar sinó el que va sortir a mossegar a l’altura de l’àrea de Valdés. El que va renunciar al “trivote” per apostar pel 4-2-3-1. Qui sap si havent jugat així els 4 partits els blancs estarien millor situats en la lliga, serien campions de Copa i enfilarien aquestes hores el viatge a Wembley? Ningú ho sabrà mai. Ahir a la nit, els blancs van fer, de llarg, el millor partit contra els Barça dels 3 anteriors. Va ser valent, perquè havia d’arriscar. I aquest era el Madrid que volíem tots. El que plantés cara al Barça. El que ens fes patir. El que estigués a l’altura. “El partido es lo de menos” va dir Mourinho. Mentida. Els partits entre culers i merengues, mai són el de menys. Són el de més. 

Tan fort van sortir els blancs que al Barça li va costar un quart d’hora ser el Barça. Apretant els blancs la sortida de la pilota, el conjunt de Pep Guardiola li va costar engrassar la màquina, i no va ser fins al segon quart d’hora que no va començar a pastar el partit. A controlar la pilota. A ser ell mateix. A caminar cap a Wembley. I al minut 21 va tenir la primera ocasió amb un cop de cap de Busquets sol després d’un córner. No va entrar, però els blaugranes ja estaven a la frontera de Portbou entrant a França. 

A partir d’aquí festival de la “Sardana mecànica”. Caviar. La màquina de jugar a futbol es va parlar al camp i va contestar tots els “por què?” que podien passar pel cap de Mourinho. Fins a cinc ocasions van tenir els de Guardiola per fer moure el marcador però Casillas, sempre Casillas, ho va evitar. 

Mourinho havia decidit ser valent, això sí, des de l’hotel. The Special One va tirar l’equip amunt però no n’hi va haver prou per aturar una màquina engrassada des de fa anys que sembla que millora, com el bon vi, amb el temps. L’entrenador del Madrid s’ho mirava des de l’habitació del Juan Carlos I, per no provocar a l’afició del Camp Nou, que al cap i a la fi, es va comportar com en les grans ocasions. Animant al seu equip i Mou només va ser protagonista d’algun càntic en un parell d’ocasions. Una llàstima per ell. “Ni està ni se l’espera” va dir ahir el Camp Nou. 

La segona part va començar amb el Barça ja a Calais. A punt d’agafar l’euro túnel, que va arrencar i posar la cinquena al minut 54 amb el gol de Pedro. Valdés, Álves, Iniesta i Pedro. Futbol directe al Madrid. El Barça matava amb el propi verí als blancs. El viatge cap a Londres es preveia plàcid però un gol de Marcelo al 64 va fer baixar la velocitat del tren que portava als homes de Guardiola a les Illes britàniques. 

En els últims minuts, amb els culers ja a Dover, l’entrenador del Barça, sempre atent als gestos, va tenir temps de treure Abidal augmentant la catarsi que vivia el Camp Nou a categoria de nirvana. L’afició va ovacionar el defensa com no ho havia fet en els anys que porta el francès al Club. S’ho mereixia.

A aquestes altures, amb el Barça ja dalt l’autobús, circulant pel carril de l’esquerra, ja hi havia hagut espai per la “polèmica”. L’àrbitre xiulava una falta de Cristiano a Mascherano a la frontal de l’àrea. El rebot el recull Higuaín que afusella Valdés. No és mai gol anul•lat, com reclamen els blancs, perquè mai va ser gol. L’àrbitre xiula abans. Però a la capital es conformen amb això per plorar, un dia més, i emmascarar la veritat. El Barça és molt millor equip. I l’equip de Chamartín, ha de millorar ,i molt, si algun dia vol acabar amb l’hegemonia blaugrana. Però la Central Lletera ja té una altra excusa per seguir munyint la vaca. 

El partit d’ahir fa justícia al futbol, si és que el futbol va tenir-la mai. L’opció Messi, Xavi, Iniesta i companyia estaran a Wembley, després d’un llarg viatge. L’opció de Pepe, Sergio Ramos i la d’Arbeloa es queda pel camí. M’agradaria veure un Madrid més digne. M’agradaria veure un Madrid que no s’amagués en les excuses de no saber perdre. M’agradaria veure un Madrid que fos noble. M’agradaria que recordés qui és i què ha estat. M’agradaria veure un Madrid que surti a jugar al camp i no a la sala de premsa. De moment, només veig Wembley des del campanar del meu poble. T’estem esperant Madrid, però serà l’any que ve. Estem a Wembley. On va començar tot la nit del 20 de Maig de 1992...