Per una Catalunya Lliure, vota PP

Ho confesso, tinc el vot gairebé decidit pel pròxim 20 de Novembre. La meva àvia sempre diu que el vot no s’ha de dir mai en públic (tics de post guerra) però us el diré: serà pel PP. Endavant critiqueu-me, insulteu-me. Però ho faig pel país, pels meus fills, pels meus néts. Per vosaltres i per Catalunya. Vull que això rebenti d’una vegada. No vull el català emprenyat de sempre, vull el català cabrejat. I la solució crec que és un Partit Popular manant a Madrid sense les mans lligades. Amb la majoria absoluta. 

Llegeixo l’article de Toni Soler al Diari ARA i diu que ell també coneix molta gent que pretén fer com jo: votar al PP. El badaloní però no n’és partidari perquè creu que no hem de menystenir l’adversari. Mariano Rajoy diu, no és com Aznar. No actua per impulsos i treu la seva vena més gallega a l’hora de fer política. És més astut. 

Soler planteja un PP governant a la Moncloa. Amb majoria absoluta i fent una bona política econòmica. Una política que potser no és bona per tots però que fa revifar l’estat espanyol. Planteja un Partit Popular que aposta pel Corredor Mediterrani, un govern que s’oblida de combatre l’immersió lingüística i que afavoreix l’Estatut. Toni Soler fa allò de historia ficció i es planteja que si el Partit Popular ho fa una mica bé, a la llarga el PSOE s’enfonsaria i obligaria a CiU a fer un gir cap a la moderació. 

Però res d’això passarà. Rajoy és un líder tou. Ha vingut a Barcelona aquesta setmana i no ha volgut entrar en temes que als catalans ens escalfen, de fet, és una tàctica sovint utilitzada pels populars quan venen a Catalunya i s’acosten unes eleccions. Rajoy no és Aznar i no ens encendrà tant. Però el líder Popular no és un líder sòlid i té fronts oberts dins el seu partit. Fronts que l’apreten perquè giri encara més a la dreta. El “Cafè Party” liderat per Esperanza, la premsa madrilenya i infinitat de militants que es creuen les milers de mentides que cada dia diuen de Catalunya. Rajoy no és un líder sòlid com ho era Aznar. Rajoy no és ni serà Aznar. 

Per això dir que quan aconsegueixi el poder el Partit Popular deixarà de banda el seu atac sistemàtic a Catalunya és gairebé improbable. Impossible. Hi haurà qui seguirà dient que al nostre país les escoles no deixen aprendre el castellà (espanyol, per ells), hi haurà que dirà que el corredor del Mediterrani no és beneficiós per Espanya, hi haurà qui dirà que els catalans són insolidaris i treuen diners a les altres comunitats autònomes. I per suposat seguiran insistint amb que el nostre Estatut no és Constitucional. 

Espanya no té remei. Ho sabem tots i alguns ho han descobert abans que els altres. Cal trencar ja amb Madrid i amb tot allò que no ens deixa créixer i ens enfonsa econòmicament, socialment, culturalment i espiritualment. I s’acosta el moment. Mai abans hi havia hagut tant suport popular i tant moviment independentista. La frase més repetida últimament als carrers del nostre país és aquella que diu “Jo no era independentista però m’hi han fet tornar”. El català està emprenyat i vol marxar d’aquest desgavell que és Espanya. Com el jove que vol marxar de casa fart del control dels pares. El català està emprenyat, falta que estigui cabrejat. Feu-me cas. Per una Catalunya Independent, vota PP.