Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris independència. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris independència. Mostrar tots els missatges

dissabte, 16 de gener del 2016

Quan Déu perdona però el poble i els bancs no


El procés ho canviarà tot. Ha mogut peces que semblaven inalterables a Catalunya i a España. A l’Estat, s’està posant en qüestió el bipartidisme i la Constitució, fet que els hi ha costat anys i panys perquè Pasqual Maragall ja en parlava a començament de la dècada del 2000. El van tractar de boig. Han saltat Rubalcaba, saltarà Rajoy, ha aparegut Podemos, Izquierda Unida a passat a ser "Izquierda Hundida". A Catalunya ha caigut Pujol, han fet caure Mas i caurà Convergència, i el PSC (aaai el PSC!). Semblava que una figura de la nostra política era inamovible, eterna, celestial. Però no, Duran i Lleida ho deixa.

Al capdavant d’Unió des de 1987, el dirigent democristià és el símbol de la vella política, un concepte que s’està posant molt de moda. El polític de carrera que ha anat de cadira en cadira. De despatx en despatx. D’hotel en hotel. De reunió en reunió. De comissió en comissió. Navegant entre aigües entre Barcelona i Madrid. Entre el Palace i Pedralbes. Entre el Círculo Equestre i la CEOE. Un dirigent al que la Transició li va anar com anell al dit o a l’inrevès, va saber adaptar-s’hi i apostar pel pactisme. El peix el cove ben abrigat per la Catalunya del que no es mogui res. La del Planeta i la Patronal. Fins i tot va ser el polític més ben valorat a Espanya. I tant, els catalans som simpàtics a l’Estat quan fem el que els ens diuen i el nostre patriotisme no passa de fer quatre castells i tocar la gralla. I el català en la intimitat. Això era Duran, un català folklòric.

Però Catalunya ha evolucionat mentre Unió i Duran s’han quedat en la Transició. En el segle XX. Fa anys que Barcelona i la resta del Principat està en el segle XXI i viu una segona transició que mou els fonaments de l’Estat. I ara tot just Espanya se’n dona compte. Tot just Unió se n’adona ara. Massa temps als despatxos i molt poc tocar el carrer. Els resultats del passat 20D varen acabar de despertar un partit polític que no pot apostar més per la indefinició, pel pactisme amb ningú al davant i pel navegar entre dues aigües. No havent-hi a Madrid el que hi ha. Duran ja no serà mai més el pont entre Barcelona i la capital de l’Estat. Per molts no ho va ser mai. La seva última carta era que Junts pel Sí i la CUP no es possessin d'acord en fer govern. Anar a unes noves eleccions. Catalunya, altre cop, li fallava. 


I deixa el partit assegurant que Unió podrà revertir la situació. Quan està més enfonsat que mai per culpa seva, sense bases, sense múscul, sense un duro a la caixa. Però assegura que les seves idees són les millors pel país. O sigui, no és Duran i Unió els que s’equivoquen, és Catalunya. Autocrítica nul·la. Pobre Duran. Pobre Unió. Més pobre que mai, ja que el partit està endeutat fins a dalt i amb cap representació parlamentaria, ni al Principat ni a l’Estat. Adéu a la principal font d’ingressos. Arrogant i egoista. Poc solidari i poc empàtic. Duran és tot allò que no vol el seu Déu, tot allò que no ens agrada. El Senyor sap perdonar però el poble, no. I els bancs, tampoc. Alguna cosa em diu que tornarà...


Jordi Caixàs

diumenge, 29 de novembre del 2015

Revolució (però primer independència)

Vull un país com el la CUP. Catalunya ha de ser justa, amb oportunitats per tothom, una sanitat en condicions i una educació pública i de qualitat. Vull una Catalunya integradora, trilingüe. Amb una justícia lluny d’estar polititzada, on mani més la gent i menys els bancs. Sense corrupció. Lliure de peatges. On els immigrants siguin ben rebuts, on les dones no siguin menys que res ni ningú. On no manin cinc o sis famílies sinó tot un poble. On la cultura sigui un pilar del nostre dia a dia. Una República Catalana socialment justa. Per això sóc independentista. I per això no vaig votar la CUP.

Entenc que per arribar a la independència hi hem de ser tots. I quan dic tots, dic tots. També els que s’han apuntat a última hora al moviment, també dit "Procés". Benvinguts aquests, perquè han vist la llum...o la foscor que hi ha dins l’Estat Espanyol. Com més serem més riurem, i més votarem. Perquè ha de ser a través dels vots que hem d’aconseguir la llibertat del nostre poble. I per aconseguir vots, i més vots i més vots, hem de fer gestos. El meu gest va ser premiar aquest sacrifici que varen fer els diferents actors polítics aparcant les diferències, per un bé comú.

Semblava impossible que Convergència i Esquerra s’ajuntessin. I ho van aconseguir. En el fons, els dos van cedir. Potser uns més que altres (la Història premiarà la paciència dels republicans). Però tot sigui per sumar. Per fer més forta la vedella, més pesada perquè tingui més carn. L’endemà de l’anunci d’un partit únic amb ERC, CDC i el moviment civil independentista; a Espanya tremolaven. És això, la unitat dels catalans, amb el que no conten. És això que fa mal. L’estat espanyol sempre farà el mateix, s’asseurà a esperar que ens barallem. I porta anys i panys aconseguint-ho. I sembla que no n’aprenem.

La resposta a aquesta unió varen ser 1,7 milions de vots. L’altra opció independentista, la CUP, en treia 300 mil. Perfecte, benvinguts tots. La diferència entre uns i altres, és que uns no varen anar en contra de ningú. Fa temps que alguns catalans hem entès que anar en contra de ningú no porta enlloc. Fa temps que alguns catalans hem deixat de cantar allò de “Puta Espanya” per cantar “Visca Catalunya”, per cantar “independència”. El moviment ha estat en positiu, no en negatiu.

Però arribat el moment en que hem de fer la vedella més grossa que mai, torna l’actitud d’anar en contra d’algú. És molt nostre, això. I em direu: és que la CUP està en contra d’en Mas per les retallades! Perfecte. Algú em pot assegurar que amb la CUP manant no s’haguessin fet retallades? Amb ells o amb qualsevol altre partit, la relació amb el govern espanyol seria més plàcida? Algú dubte que l’Estat Espanyol hagués deixat la seva campanya contra Catalunya, manant ells o un altre partit catalanista/independentista? Resposta: No. Posem-nos al cap que, manés qui manés, el govern català hauria d’haver retallat. Però hi ha prioritats! – em direu. Sí? Quines? Si la Generalitat només controla Educació i Sanitat. Ni un conseller com Mas Colell se’n surt amb els números davant l’ofec de l’estat espanyol. Amb Mas o sense, amb Junqueras o sense, amb David Fernández o sense; Catalunya estaria amb l’aigua al coll. (Aquí és on el cupaire, pensa: aquest tiu és Convergent i per tant, està a favor de les retallades i les privatitzacions. Un clàssic).

Hi ha una cosa que volem tots: la independència de Catalunya. Per canviar-ho tot. Però no podem canviar res si no tenim els instruments. I ara no els tenim, estem lligats de mans i peus. Independència i després creem una societat nova, justa, neta. Fem la revolució. No és la primera vegada que hem volgut fer-la i ens ha anat malament. No és la primera vegada que Catalunya té l’oportunitat de ser lliure i per les presses revolucionaries al final, ni independència ni revolució. Més del mateix. O pitjor, més repressió.

Catalunya és un escorpí. Abans que ens esclafi Espanya ens matarem nosaltres mateixos. Ens farem un hara-kiri col·lectiu, en nom de la testosterona i per dir que nosaltres no som menys que ningú. Per les ganes i les obsessions dels noms, ens quedarem més a prop que mai de la independència i la revolució. El qui per sobre del què. Creieu-me, no conec cap revolució on s’ignori la voluntat d’un milió i mig de vots. Llavors ja no és revolució sinó imposició. Precisament, estàvem per fer la revolució més gran de la Història de Catalunya i la sensació és que ens han fallat els revolucionaris. Ara que teníem al sarró els més porucs. Decepció, frustració i indignació.

I llavors, què fem? Fer les preguntes adequades. Si no hi ha acord anem a eleccions. I de què serviria? En aquest escenari, en el millor dels casos poden sortir els mateixos resultats i podem viure un bucle col·lectiu pels segles dels segles. Doncs que marxi Mas! em direu. I si marxa què? La dreta, el petit empresariat, la gent que no era independentista però ara ho és, potser baixa del carro. Ens agradi o no, la independència es fa amb aquesta gent. Sense ells no som ningú. Però si marxa Mas guanyarem adeptes a l’àrea metropolitana, diuen alguns. Sí, segur...

Marxarà Mas, i Convergència, amb el nom que sigui, estarà allà. Ens agradi o no (i benvinguts siguin). I una altra excusa per no unir-se a “la causa” serà que hi segueix havent la dreta catalana. Si a aquestes altures, amb tot el que està caient des de l’Estat Espanyol no s’ha unit a la causa, l’àrea metropolitana, que ha votat més nacionalisme espanyol que mai, no s’hi unirà en massa, ara. Conservem el que tenim doncs, i no ho sacrifiquem per guanyar un col·lectiu que no s’unirà mai al procés i s’hi ho fa serà en comptagotes. Està clar que hem de guanyar adeptes per la banda esquerra, però el ventall és més gran en aquest flanc i en canvi a la dreta anem coixos i no convé inestabilitat que si no podríem caure.

Catalunya s’ofega. I ens queden pocs dies per saber si l’assassí és Espanya o els propis catalans. Espero que ni una cosa ni l’altra. El país no es pot permetre unes noves eleccions. Faríem el ridícul, i de fet, ja l’estem fent. Quan aquests últims comicis han mogut més electorat que mai i són una radiografia del que és Catalunya, no podem deixar passar l’oportunitat de perdre una majoria absoluta. Una nova consulta desmobilitza l’electorat. I estem cansats. Cansa molt ser català però ser català independentista, encara més. Cediu uns i cediu uns altres senyors.

Prou de privatitzacions, com reclamen uns, i els altres, a acceptar els noms que calgui. Senyors, dos milions de persones no han sortit al carrer cada 11 de Setembre cantant “fora Artur Mas” o “CUP sou uns hippies”. Cridàvem independència. La seguim volent i tots els actors la volem i és amb tots que l’hem de fer, falta trobar el camí. Trobeu-lo o català emprenyat un dia farà un disbarat. I llavors serà la revolució (però primer farem la independència).

dissabte, 22 de novembre del 2014

Jo no vull això


És una imatge commovedora i que pertorba. Ella, Carmen Martínez Ayuso, plorant. Desesperada. Impotent. Als seus 85 anys és desnonada de casa seva, al barri de Vallecas, en la que ha viscut les últimes cinc dècades. Tot per avalar al seu fill que ara deu, a un particular, 77.000 euros. El nou “propietari” ha rebutjat un lloguer social per Carmen i avui ja ha dormit a casa de la novia del seu fill.

La fotografia s’ha escampat com la pólvora per les xarxes socials que s’han fet ressò de la violència amb la que va actuar la policia amb la gent de la PAH del famós barri obrer de Madrid. L’imatge de desesperació ha anat apareixent a Facebook, Twitter i diferents televisions i diaris. Tot això, per res. Avui la Carmen no dormirà a casa seva. I jo em pregunto si alguns avui podran dormir.

Jo no vull això. No vull un estat que actua contra les persones. Ni vull una policia que està al servei dels bancs i no de la gent. Ni vull uns bancs o uns particulars que no tenen escrúpols i no accepten un lloguer social per una dona de 86 anys. No vull un estat on no s’accepti una condonació d’una hipoteca. No vull que hagin de ser les plataformes ciutadanes les que hagin de defensar les persones indefenses. No vull un estat on hi hagi gent que vegi la fotografia de la Carmen i pensi: "Normal, si no paga, aquest és el preu!". Jo no vull això.

Jo no vull això. Un estat on els beneficis se’ls quedin les empreses i els bancs i les despeses les acabem pagant tots. I a sobre, aquests bancs rescatats es dediquin a fer fora la gent de casa seva. No vull un estat on la gent s’hagi arribat a suïcidar perquè els fan fora de casa seva. No vull un estat on els bancs escanyin la gent i, a part de fer-los fora de les seves parets i de la seva intimitat, obliguin al ciutadà a seguir pagant. No vull un estat on els partits polítics votin en contra d’acabar amb aquests actes, i aquesta supèrbia. Jo no vull això.


Per això, i per moltes altres coses més, vull la independència. Independència per canviar-ho tot. I quan dic tot, és tot. Jo no vull això.

dissabte, 25 d’octubre del 2014

Uh! Oh! No tinc por!


Ens posen la por al cos. Que si Al Qaeda, que si Rússia, que si Isis, que si mil i una amenaces poden acabar amb el nostre nivell de vida i amb els nostres "valors". Són anomenats pels mitjans com a grups "terroristes" o països de l'eix del mal. I tant uns com els altres estan contents de posar-nos aquesta por al cos. Uns, els grups armats, perquè tot i no atemptar posen la por al cos a l'altra banda del món amb un sol vídeo. D'altres, els polítics, perquè poden justificar les seves guerres i els seus contractes multimilionaris amb empreses d'armament dirigides pels seus amics. Bonic acord entre dues parts "enemigues". 

Tot i això, si hi ha un tema que encara ens fa més por que qualsevol amenaça "terrorista" és una amenaça sanitaria. "Ben gestionada" pels governs i pels mitjans afins pot ser letal. L'Ebola és un exemple a estudiar. Pàgines als diaris, minuts de ràdio i infinitat d'imatges a la televisió. Sensació de pànic, inseguretat i amb dues setmanes sensació que estem en mans de les acutacions dels polítics. Dependència de l'estat per aconseguir aturar això. 

Ens fa més por l'Ebola que Al Qaeda. Per què? Perquè l'Ebola ha arribat a casa nostra i no la podem aturar amb quatre bombes. I això ens espanta. I tenim por. A infectar-nos. A morir. I veiem imatges. Llegim sobre el tema. I ja és una por més que cal sumar-la a la llarga llista que tenim de pors col·lectives. 

Corria el 2009 quan ens van dir que la grip aviar mataria milions de persones i seria la fi del món. Vam comprar màscares, vam aprendre a rentar-nos les mans i, fins i tot, varem deixar de fregar monuments mítics per evitar un contagi. No va ser la fi del món. Ni va matar milions de persones ni milers, pero nosaltres vam patir de valent. Després es va veure (o almenys alguns) que tot això havia estat un muntantge, molt ben muntat, per part d'alguns lobbies. Les farmacèutiques ja es fregaven les mans. Els encanta la nostra por. Es van fer d'or amb nosaltres, una vegada més. Elles controlen el nostre món i se'n beneficien de la nostra por. El poble no negocia amb les seves pors. La por és un negoci. 

A casa nostra ens volen posar un altre tipus de por per si no en teniem prou. Si marxeu d'Espanya us quedareu vagant per l'espai exterior. Si marxeu d'Espanya us morireu de gana. Si marxeu d'Espanya us quedareu sense l'Euro. Si marxeu d'Espanya les empreses catalanes no podran exportar res. Si marxeu d'Espanya els bancs també marxaran. Si marxeu d'Espanya el Barça no jugarà la Lliga espanyola. Por. A petites dosis. Por a través de declaracions. 

Avui el Barça juga contra el Madrid i l'audiència serà de 400 milions de persones. Algú amb quatre dits de front creu que aquest negoci s'acabarà perquè Catalunya s'independitza? Algú creu que la gent deixarà de visitar Barcelona perquè Catalunya s'independitza? Algú creu que els bancs deixaran de tenir diners perquè Catalunya s'independitza? Algú creu que no seguirem llevant-nos ben d'hora perquè Catalunya s'independitza? Algú creu que deixarem de pencar fort i tenir idees perquè Catalunya s'independitza? 

Deixeu d'intentar posar-nos la por al cos que no cola. Estic cansat de viure amb por. Estic cansat que us aprofiteu de la meva por i la de la resta de persones. Estic cansat de vosaltres, els comerciants de la por vestits amb corbata. Estic cansat dels trobadors que escampen la por a través d'internet, premsa, ràdio i televisió. A mi em feu por vosaltres. Em fa por Rajoy, Bárcenas, Obama, Putin, Barroso i tota la vostra colla d'amics. Em fa por com ens intenteu fer por. Com gestioneu el món. Però això el vull canviar. Vull el meu país petit. Connectat al món però desconectat de tot això. Independencia per canviar-ho tot. I no, no em fa por. 

Com diria aquell: Uh! Oh! No tinc por!  

dilluns, 8 de setembre del 2014

Cal fer la V


Finals d'estiu i de fons, ja destaca una data marcada per molts al calendari. Marcada amb una V. És la de l'11 de Setembre, la Diada, que els últims anys s'ha convertit en una reivindicació massiva del català emprenyat. L'independintista. Aquest cop tocarà sumar forces, i gent, per formar una V a Barcelona. Una V de votar, que és el que Volem, siguem o no independentistes. Volem Votar. 

Una V de Victòria. Una V de Voler per aconseguir el Poder. Una V de Validesa. De Valors i de Valor. Farem una V perquè volem Veure un país independent. Una V de Volar ben lluny. Una V de Violí, que és el que toquen uns quants. Una V de Visió, perquè la tenim diferent. Una V de Vulnerable, que és el que volem deixar de ser. Una V de Valentia perquè tenim molt a perdre i cal sortir al carrer. Una V de Vacil·lar, que és el que ens estan fent alguns. Una V de Velocitat perquè tenim pressa. Una V de Vacuna per curar-nos de tots els mals. Una V de Voltatge, que és el que està agafant el procés. Una V de Visitar perquè ens queda molt món per Veure. Una V de Veure perquè ens queda molt per Visitar. 

Farem la V de Vagó perquè el nostre és un tren que arrossega molta gent. Una V de Visibilitat perquè a més d'un milió de persones juntes les veu tot el món...menys un estat. Una V de Versos perquè estem escribint la Història. Una V de Varietat perquè serem de molts llocs. Una V de Valuós, així és el nostre país. Una V de Voluntaris perquè sense ells això no tiraria endavant. Una V de Vaixell perquè navegarem pels carrers. Una V de Vagina perquè serà orgàsmic. Una V de Vàlvula, d'escapament. Una V de Vampir perquè ens xuclen la sang. Una V de Variada perquè així és la nostra societat. Una V de Vaporós perquè així està el nostre poble. Una V, de Victus. 

Aquest 11 de Setembre és l'hora i cal fer la V.  

dimecres, 3 de setembre del 2014

Montoro és independentista


Ahir escoltava Montoro i em venien tots els mals. El ministre d'Hisenda va comparèixer al Congrés, en teoria, per parlar sobre el frau fiscal amb l'excusa del cas Pujol. Com si no hagués tingut més excuses abans per fer-ho. S'esperaven noves mesures per tal d'evitar-lo, s'esperaven nous plans de xoc per millorar la situació d'evasió fiscal que viu Espanya. S'esperava una altra cosa. Montoro va parlar de Pujol. I punt. 

El ministre, amb aquella veu i aquella entonació cínica, (us dono cinc segons per mirar la foto d'ell d'aquí dalt), es va dedicar a criticar a l'ex president per evadir impostos. No seré jo qui defensi Pujol, però va ser una altra actuació teatral d'aquest govern, que juntament amb els mitjans de comunicació de Madrid subvencionats, es dediquen a utilitzar el cas de l'ex president honorífic de Convergència per fer política. 

El govern espanyol va concebre aquesta aparició com un altre bombardeig a la família Pujol. I de passada al procés català. Gran error. Montoro treia pit. Reia. Estava feliç de poder dir que l'ex president de la Generalitat ho pagaria molt car. Sembla que no recorda que el seu, el Partit Popular, és el partit que acumula més casos de corrupció de l'estat espanyol i m'atreviria a dir de la Via Láctea. Ni una menció al cas Noos, ni Gurtel. Per parlar de Bárcenas va utilitzar "Don Luis Bárcenas". No recordo cap aparició quan es va fer públic que el Rei d'Espanya tenia comptes a Suïssa. No recordo tants somriures, ni tanta ironia. Ni tant treure pit. De fet, hi van passar per sobre.

Ahir Montoro es va acarnissar amb Pujol per atacar Catalunya. En principi, no hauria d'utilitzar la seva posició per fer política i ho fa constantment. I altres ministres també. Hauria de fer la seva feina. "A los números, Ministro!". Fins i tot, membres d'altres partits polítics li van haver de recordar com està de brut el seu partit i encara a sobre el ministre els va renyar per no ser prou contundents amb Pujol. Donant lliçons. 

Pensar que si cau Pujol cau el procés català és de vergonya. De vergonyeta. De poc nivell polític. De poc nivell intel·lectual. De falta d'arguments. Ja no sé si dir que no ho veuen o no ho volen veure. De veritat algú es pensa que això aturarà el procés sobiranista a Catalunya? Macià no hi és. Tampoc Companys, ni Tarradelles. I Catalunya segueix allà. A pesar d'ells. A pesar de les seves polítiques. A pesar de les seves actituds. A pesar de tot, Catalunya segueix allà. I hi seguirà quan Pujol no hi sigui. Aviam si per voler-lo condemnar el faran màrtir. 

Poca memòria té Montoro, ell que va firmar els pactes del Majèstic, quan interessava estar amb Pujol. Poca memòria té quan diu que s'investiga a l'ex president català des del 2012 però que se sabia que feia "cosetes" il·lícites des del 2000. I durant aquests 12 anys, què? Han anat a per Pujol quan aquest va abraçar l'independència. Molt oportú. Una mostra més de com actua aquest Estat Espanyol. 

Tot poble necessita els seus enemics per reafirmar les seves idees. Deia Vázquez Montalván: "Contra Franco vivíamos mejor". Montoro fa aquesta funció. Montoro és una màquina de generar independentistes. Montoro, en el fons, ha de ser independentista. 

P.D.: Ahir van sortir les dades de l'atur a Espanya. 8070 persones més sense feina al mes d'Agost. Ni una paraula...

dissabte, 30 d’agost del 2014

Ara és l'hora, a Escòcia


Els catalans d'Edinburgh, i d'arreu d'Escòcia, han assajat avui la seva particular V que tindrà lloc, de forma molt més massiva, el dia de la Diada a Barcelona.

En un ambient festiu, familiar i guarnits amb samarretes grogues o vermelles, estelades i senyeres; unes cent persones s'han reunit a Calton Hill, un turó al centre de la capital escocesa, per reclamar al govern espanyol que deixi decidir als catalans el seu futur el dia 9 de Novembre, acompanyant la reclamació amb crits d'"Independència".  

Aquest acte de la comunitat catalana arriba a poc més de 18 dies perquè Escòcia faci, precisament això, votar en referèndum si seguir dins el Regne Unit o independitzar-se; i quan l'intenció de vot al país està més igualada que mai.  

Precisament perquè Escòcia s'ha convertit en el focus d'atenció per a molts a Catalunya, la d'Edinburgh ha estat una de les V més destacades de les que s'han fet arreu del planeta. I també per aquesta raó s'han pogut veure algunes banderes escoceses, les Saltire, que pertanyien a membres del YES Scotland, independentistes escocesos, que s'han unit a la causa catalana. 

En acabar la V, els catalans residents a Edinburgh han volgut destacar la semblança per la que passen les dos nacions aquest any, tot i que han reconegut que miren amb enveja sana el procés escocès, molt més fàcil que no pas el català, afectat per la constant negativa del govern central de Madrid a votar. 

dimarts, 27 d’agost del 2013

Un trosset de Via i un trosset de Catalunya a Edinburgh





Famílies, colles d'amics, solitaris, grans i petits. Unes 160 persones es van reunir ahir a Edinburgh per reclamar l'independència de Catalunya amb un fet simbòlic, pacífic i festiu: donar-se les mans; formant un trosset més del que serà la gran Via Catalana de l'11 de Setembre.

La d'Edinburgh és una més de les centenars de cadenes que es faran arreu del món, i que es podran veure a la xarxa a través del hashtag #viacatalanamon.

Aquest cap de setmana, per exemple, a part d'Escòcia també se n'han fet a Tòquio, Berlin o Buenos Aires; d'aquesta manera es podran sumar la veu (o les mans) de tots aquells catalans escampats pel món que no podran ser el dia de la Diada a Catalunya.

La trobada va tenir lloc a dos quarts de quatre en un dels llocs més emblemàtics de la capital escocesa, Calton Hill, una muntanya cèntrica i plena de turistes, molts dels quals es van veure atrets per l'iniciativa catalana.

Aquesta cadena humana tampoc ha passat desaperçabuda pels escocesos, pendents de l'important referèndum que se celebrarà al país el 18 de setembre de l'any que ve. Amb samarretes del seu país o banderes, l'hi han posat el toc blau a la majoria de simbologia groga i vermella dominant a la festa. D'aquesta manera, s'han ajuntat de forma simbòlica els dos processos d'autodeterminació, l'escocès i el català, que de moment, semblen prendre dos camins totalment diferents. 

 

dilluns, 12 de novembre del 2012

A Madrid tenen por


A Catalunya tenim pressa i a Madrid tenen por. Ahir el país, (o millor dit, l'estat) s'aixecava amb la cara de la Duquesa de Alba (així, en castellà) a la portada de l'ABC. Un primer pla arriscat. Un dels diaris de la dreta de Madrid (si és que n'hi ha d'esquerres) es feia ressó de l'entrevista que li havia fet a una de les persones més famoses i riques del país, afirmant que “lo que pasa en Cataluña es muy poco patriota”. La xarxa bullia.

A Madrid tenen por. I no només per aquesta portada. Estan perduts, i no saben què fer, els quatre diaris intenten situar-se, (alguns resituar-se) per aconseguir un espai en el que no hi caben tots. És l'espai de la classe mitjana de dretes madrilenya, més que no pas l'espanyola. I és clar, el discurs és el que és. I cada vegada es pitjor. Portades surrealistes i missatges apocalíptics, mentides i més mentides. Tot val. Sempre sense mirar ni escoltar Catalunya. Els rotatius fets a Madrid han oblidat que alguns catalans també compren els seus diaris. Això és la guerra.

A Madrid tenen por. No només els polítics que diuen barbaritats i s'han quedat sense arguments per justificar la sangria cultural i l'expoli fiscal que pateix Catalunya. No només el ciutadà mitjà que odia tot el que vingui de Catalunya i està hipnotitzat per la premsa més aferrada al règim sinó també, els vividors. El món de la faràndula. Perquè la duquesa de Alba és faràndula i la màxima expressió del que pot arribar a ser un vividor.

A Madrid tenen por. Perquè està ple de funcionaris i vividors (i sovint els dos conceptes barrejats). Vividors com la Duquesa, que és la persona més subvencionada de l'Unió Europea gràcies als seus terrenys escampats per Espanya.  Vividors com ella que no han fet res ni faran res en la seva vida. I al voltant d'ella en xuclen uns quants. I els que no sabem. Vividors com ella que han podrit l'estat fins al punt d'arribar al punt on ha arribat ara. Madrid és el pinyol podrit d'una poma ja rossegada. I la Duquesa part d'aquest funcionariat vividor que forma part de l'Espanya més rància atrapada a l'època nostàlgica dels Àustries. És la màxima expressió d'allò que estudiàvem a Història, medieval i moderna: els latifundis (i els minifundis).

A Madrid tenen por. Perquè la mamella ja no dona per més i alguns s'hauran d'arremangar. Entre ells, la senyora Cayetana Fritz James-Stuart, que amb les seves paraules feia bullir la xarxa. Els diaris que tenen por, la pretenen utilitzar com una veu autoritzada que avisi a la població sobre els perills que arriben de Catalunya. Perquè a Espanya, la Duquesa és la Duquesa (fixeu-vos que al titular del link que us paso, posa "Alecciona"). Però a l'altre Espanya aquesta Duquesa fa riure.

A Madrid tenen por i la portada de l'ABC en té molta culpa. Por és el que fan alguns diaris. Por és el que fa el rostre de la Duquesa de Alba. Por és el que tinc jo al pensar que, tard o d'hora, es pot repetir el quadre de Goya amb Cayetana: La Maja Vestida a la portada de l'ABC. Por no, pànic, al pensar que La Maja pot sortir desnuda, un dia d'aquests. Esgotades les vendes. A Madrid tenen por. I a Catalunya, si és per això, també.

dijous, 4 d’octubre del 2012

Isabel Buján té pressa



Isabel Buján té pressa i ho té clar, votarà sí a l'independència quan arribi el moment. I més després del que ha de sentir per les Espanyes des que un milió de persones van reclamar que Catalunya sigui el pròxim estat d'Europa el passat 11 de Setembre. 

Un dels exemples seria el que hem sentit setmana passada, on el president de la comunitat d'Extremadura, Guillermo Fernández-Vara, reclamava que Catalunya torni els extremenys que van anar a viure al Principat en el passat, en cas d'aconseguir l'independència. I amb ells, els seus fills i els seus néts. La reacció a la xarxa no es va fer esperar davant declaracions de tanta magnitud i tanta connotació feixista. Fernández Vara tractava als immigrants de botí. De ramat. I això, evidentment, va encendre a més d'un. I d'una.

Isabel Buján no va dubtar a enviar-li el seu particular missatge al president de la comunitat on va néixer. Amb poques paraules, allò que es diu: clar i català. I tot, amb el pijama posat, el de Happy Cats; l'enviava a passeig. L'esbroncava.

Més que res, perquè Isabel Buján va marxar d'Extremadura sense res per posar-se a la boca. Isabel Buján va haver de deixar la seva terra amb molt pesar. Isabel Buján va venir a Catalunya on li donaven feina. Isabel Buján va créixer al Principat. Isabel Buján es va casar aquí. Isabel Buján va fer el possible per adaptar-se i no desentonar. Isabel Buján va fer el possible per aprendre i entendre el català. Isabel Buján va tenir fills que ja eren nascuts a Catalunya. Isabel Buján va haver d'aguantar insults a Catalunya i als catalans quan anava a Extremadura. Isabel Buján va veure com aquests fills es feien grans a una Catalunya que l'havia acollit. Isabel Buján va tenir néts. Isabel Buján es va jubilar. I Isabel Buján ha tingut tota la seva vida al nostre país. Isabel Buján és catalana. A Isabel Buján l'han robat tant com a tu, i a mi, o potser molt més. Isabel Buján no va anar a la manifestació de l'11 de Setembre perquè li pesaven les cames. Isabel Buján va fer un vídeo enviant morcilla al president d'Extremadura.  

Isabel Buján es quedarà aquí perquè és d'aquí. I el dia del referèndum (que arribarà) Isabel Buján i jo anirem a votar i votarem que SI. Isabel Buján i jo no ens coneixem. Tenim poc en comú, probablement només hi ha una cosa que ens uneix: Catalunya. Suficient.

dilluns, 24 de setembre del 2012

La "Diada" escocesa


Aquest cap de setmana Escòcia va tenir la seva particular Diada. Lluny del milió i mig que va reunir l'independentisme català l'11 de Setembre a Catalunya; dissabte passat, unes 9.500 persones, segons els organitzadors (5.000 segons la policia) es van manifestar en favor de l'independència a la capital del país, Edinburgh.

La marxa, que va començar al parc dels Meadows i va acabar a Princes Garden's, va comptar amb polítics i societat civil de tots els àmbits, i formava part ja, de la precampanya de cares al referèndum que està previst pel 2014. A falta de detalls per acabar de concretar amb el govern de Londres, ningú dubta que la consulta s'acabarà fent sigui quina sigui la data. Sigui quina sigui la pregunta. 

Amb milers de banderes de Saint Andrews i de la monarquia escocesa, els independentistes escocesos van estar acompanyats aquest cop per una bona munió de catalans que es van deixar veure en forma d'estelades i senyeres.

“He vingut molts anys a manifestar-me en aquests jardins però mai havia vist tanta gent com avui” va dir sorprès Alex Salmond, president d'Escòcia, que va defensar l'independència per evitar les retallades que estan arribant des de Londres. "Per què hauria d'escollir austeritat quan podria invertir en el meu futur?" es va preguntar el també líder de l'SNP, arrencant els aplaudiments de la gent. “Així com les aurores han il·luminat els cels del país aquests dies aquesta campanya il·luminarà Escòcia en els propers dos anys” va afegir, tirant de poesia i romanticisme.

Evidentment Salmond, acompanyat pels seus companys de govern i de partit, va ser el cap visible de la marxa però també hi van assistir diferents sectors de la societat civil. Un dels parlaments que va arrencar més aplaudiments va ser el de Margo McDonald, diputada independent al Parlament escocès. “Si un terç del país creu en l'independència i la vol, tenim dos anys per convèncer a la resta d'escocesos que és possible” va dir McDonald.

Més enllà de parlaments de polítics, diferents sectors de la societat civil escocesa, com l'Scottish CND, la Young Scots for Independence (les noves generacions del SNP) o Citizens Against Public Service Cuts, entre molts altres, també van tenir l'oportunitat de dirigir-se als manifestants al final de la diada que va comptar, segons la policia amb dos detinguts. 


divendres, 21 d’octubre del 2011

El invitado


Quan un surt a un mitjà de comunicació ha de saber que estàs exposat a la crítica. Gerard Quintana apareixia aquesta setmana a El Convidat aixecant polèmica perquè no parlava en català amb els seus fills. Havia caigut un mite. Les xarxes socials bullien i, algunes persones que li havien estat menjant la polla els últims concerts de Sopa de Cabra, manifestaven el seu desencís. Ràpidament, va sorgir l’altre cara de la moneda, l’auto anomenada més progressista, defensant el líder dels Sopa dient que tothom és lliure. I sí, tothom és lliure. Inclòs Gerard Quintana, i també els milers de persones que comentaven el programa. Però aquest sector autoanomenat progressista va desviar el debat dient que les crítiques venen del nacionalisme català més feixista i intolerant. I no. No tota crítica és feixisme.

No es critica Gerard Quintana perquè parli en castellà als seus fills sinó perquè no els hi ensenyi a parlar el català. La mare d’ells és catalana. Castellanoparlant però catalana. Ell és de Girona, fill d’un policia gris vingut de Navarra i també és català. Ningú en dubte. Catalunya ha demostrat sobradament la seva tolerància cap als nouvinguts i les posteriors generacions, que de fet, han fet créixer el país més que qualsevol català de pura raça. Negar això és mentir. Defensar el català és defensar Catalunya, i es pot defensar Catalunya criticant. I la crítica (repeteixo) no és feixisme, una paraula que utilitzem massa a la lleugera.

Quintana ha d’entendre que hi hagi gent que el critiqui. En els últims concerts de Sopa de Cabra ha manifestat el seu independentisme. I aquest, comença primer pel sentiment...i després per la llengua. El català és un pilar bàsic del nostre país, que anirà lligat a la llibertat del nostre poble, com ho fa actualment. I és totalment compatible amb el castellà, faltaria més. Però el català és una marca nostra, a la que no podem renunciar en aquest camí a la independència o per mantenir l'identitat. I Quintana hi renuncia.

Ell fa vida entre Eivissa i Barcelona, en canvi, els seus fills viuen a les illes tota la setmana per motius que no ens importen. Això fa que potser els nens no aprenguin català a l’escola. Però a les classes no s’aprèn tot, ni a Eivissa ni a Catalunya. Son els pares els que han d’ensenyar els valors a casa. Algú podrà dir que Quintana no és a casa i per tant és més difícil. Però ningú va dir que ser pare fos fàcil. A més, el que importa en l’educació no és la quantitat sinó la qualitat. Per poc que hi sigui hauria d’haver ensenyat català als seus fills. Personalment ho faria. I l’excusa que a l’escola no els hi ensenyen no em serveix. Ensenyaria i parlaria català als meus fills (i crec que no sóc l'únic) vivint a Palamós, Eivissa o al Tibet.

En primer lloc, pels meus propis fills. Perquè parlin idiomes, quants més millor. S’ha demostrat que el parlar més llengües fa millor als nens. Els fa més vius. En segon lloc, per l’idioma mateix, un català que passa per uns mals moments, només el parlen uns set milions de persones, i al que es maltracta des de molts punt de fora i dins del país i se’n qüestiona que sigui la base del model educatiu del país. I en tercer lloc, per Catalunya, independència de la qual no entenc sense el català. Es critica a Quintana, o almenys jo ho vaig fer, per tot això.

Evidentment, pots fer amb els teus fills, i a casa seva, el que vulguis. Però Gerard si surts a la televisió, i més a El Convidat, on el Twitter va que crema, has de saber que hi haurà gent que et critiqui. Se’n diu safareig, no feixisme, com dieu tu, la Rahola (sí Pilar, també se'n diu llibertat) i els “progres” que t’han defensat. Resulta, Gerard, que som tan lliures com tu dius que ets.

dimarts, 27 de setembre del 2011

La lluita de la setmana


M'ha agradat: Escoltar La Competència i la Segona Hora de bon matí gràcies al podcast...
No m'ha agradat: ...com em mira la gent quan em ric al metro a les 7 i algo del matí. 

M'ha agradat: Com sempre Messi...
No m'ha agradat: ...Com sempre, l'Atletico. 

M'ha agradat: Que R.E.M anunci la seva separació....
No m'ha agradat: ...recordar el concert que vaig anar dels americans. Molt decepcionant. 

M'ha agradat: Que el hastag #independenciacatalunya fos Trending Topic a Twitter sense cap iniciativa prèvia....
No m'ha agradat: ...els canvis de Facebook i les conseqüents reaccions i missatges. 

M'ha agradat: L'espectacle de llum i colors a la façana de l'Ajuntament durant la Mercè...
No m'ha agradat: ...que no es faci més dies l'any. 

M'ha agradat: El premi del Festival de Donosti a la millor pel·lícula per Los pasos dobles de Isaki Lacuesta. Català. 
No m'ha agradat: ...que costi tant fer bon cinema i que arribi a la gent. 

M'ha agradat: Passar un diumenge de futbol...
No m'ha agradat: ...que finalment l'Espanyol B acabés empatant quan anava perdent. 

M'ha agradat: Que torni la Champions...
No m'ha agradat: ...l'Assamblea i les paraules de Guardiola. 

M'ha agradat: Que s'hagi acabat la legislatura de Zapatero...
No m'ha agradat: ...que el que ha de venir sigui molt pitjor.

diumenge, 18 de setembre del 2011

Per una Catalunya Lliure, vota PP


Ho confesso, tinc el vot gairebé decidit pel pròxim 20 de Novembre. La meva àvia sempre diu que el vot no s’ha de dir mai en públic (tics de post guerra) però us el diré: serà pel PP. Endavant critiqueu-me, insulteu-me. Però ho faig pel país, pels meus fills, pels meus néts. Per vosaltres i per Catalunya. Vull que això rebenti d’una vegada. No vull el català emprenyat de sempre, vull el català cabrejat. I la solució crec que és un Partit Popular manant a Madrid sense les mans lligades. Amb la majoria absoluta. 

Llegeixo l’article de Toni Soler al Diari ARA i diu que ell també coneix molta gent que pretén fer com jo: votar al PP. El badaloní però no n’és partidari perquè creu que no hem de menystenir l’adversari. Mariano Rajoy diu, no és com Aznar. No actua per impulsos i treu la seva vena més gallega a l’hora de fer política. És més astut. 

Soler planteja un PP governant a la Moncloa. Amb majoria absoluta i fent una bona política econòmica. Una política que potser no és bona per tots però que fa revifar l’estat espanyol. Planteja un Partit Popular que aposta pel Corredor Mediterrani, un govern que s’oblida de combatre l’immersió lingüística i que afavoreix l’Estatut. Toni Soler fa allò de historia ficció i es planteja que si el Partit Popular ho fa una mica bé, a la llarga el PSOE s’enfonsaria i obligaria a CiU a fer un gir cap a la moderació. 

Però res d’això passarà. Rajoy és un líder tou. Ha vingut a Barcelona aquesta setmana i no ha volgut entrar en temes que als catalans ens escalfen, de fet, és una tàctica sovint utilitzada pels populars quan venen a Catalunya i s’acosten unes eleccions. Rajoy no és Aznar i no ens encendrà tant. Però el líder Popular no és un líder sòlid i té fronts oberts dins el seu partit. Fronts que l’apreten perquè giri encara més a la dreta. El “Cafè Party” liderat per Esperanza, la premsa madrilenya i infinitat de militants que es creuen les milers de mentides que cada dia diuen de Catalunya. Rajoy no és un líder sòlid com ho era Aznar. Rajoy no és ni serà Aznar. 

Per això dir que quan aconsegueixi el poder el Partit Popular deixarà de banda el seu atac sistemàtic a Catalunya és gairebé improbable. Impossible. Hi haurà qui seguirà dient que al nostre país les escoles no deixen aprendre el castellà (espanyol, per ells), hi haurà que dirà que el corredor del Mediterrani no és beneficiós per Espanya, hi haurà qui dirà que els catalans són insolidaris i treuen diners a les altres comunitats autònomes. I per suposat seguiran insistint amb que el nostre Estatut no és Constitucional. 

Espanya no té remei. Ho sabem tots i alguns ho han descobert abans que els altres. Cal trencar ja amb Madrid i amb tot allò que no ens deixa créixer i ens enfonsa econòmicament, socialment, culturalment i espiritualment. I s’acosta el moment. Mai abans hi havia hagut tant suport popular i tant moviment independentista. La frase més repetida últimament als carrers del nostre país és aquella que diu “Jo no era independentista però m’hi han fet tornar”. El català està emprenyat i vol marxar d’aquest desgavell que és Espanya. Com el jove que vol marxar de casa fart del control dels pares. El català està emprenyat, falta que estigui cabrejat. Feu-me cas. Per una Catalunya Independent, vota PP.