Bankia o el nacionalisme madrileny

A Madrid i els seus “mentideros” tothom en parla. Bankia pot desaparèixer i amb ella una forma de fer i de veure un país. L’enfonsament d’aquesta entitat ja no és una metáfora del que està passant arreu d’Espanya, sinó la fi de les formes de fer de Madrid. De l’això es fa així perquè jo ho dic. A la capital, la forma de fer política i de fer negocis sol estar barrejada, ara no funcionen ni una cosa ni l'altra.

Bankia és, o hauria de ser, la fi de la suma d’uns errors històrics en les entitats bancaries españoles. El castell s’enfonsa. Bàsicament perquè els diferents castells han estat governats, no per gent que arriba a dalt per mèrits propis, sinó per gent posada a dit. Posada per interessos politics, i d’això a Madrid en saben molt. Ho sap ben bé Esperanza Aguirre o Gallardón que ara callen però en el seu moment movien les cordes per controlar Caja Madrid, l’embrió del que és ara Bankia. 

I amb aquests inèptes al capdavant el forat es va anar fent gran. I es va anar tirant la pilota cap endavant i aquesta anava creixent. Ja em puc imaginar a alguns homes amb corbata al Restaurant “Txistu” de Madrid dient “tranquilo que esto nos lo arregla Mariano cuando llegue al poder”. I sí, Mariano ho haurà d’arreglar (però aquest cop amb un despatx d’advocats enviat des de Brusel·les que vigilarà què es fa amb Bankia). I és que en Mariano li deu algun favor a Rodrigo Rato, que no va fer oposició dins el PP quan Aznar va posar el dit sobre el Registrador de la propietat gallec. Rato va agafar les maletes i se’n va anar a l’FMI, sense dir res. El silenci també es paga. Primer amb un bon sou per dirigir Bankia, i després amb una bona indemnització per marxar-hi. “Hoy por ti, mañana por mi”.  

És així com s’han anat movent els fils de Madrid, i amb ella els fils d’Espanya. Aquest amiguisme ve, més que mai representat en la figura de Florentino Pérez. És el florentinisme. Ell representa, més que ningú, aquesta manera de fer. No només guanya diners, sinó que té poder i contactes, tants com per aconseguir de Caja Madrid uns 68 milions d’euros en un moment en que les caixes no tenien diners per donar-te crèdits ni a tu, ni a mi, ni a milers d’espanyols que volien salvar la seva empresa. Florentino era, i encara és, un home admirat i a la vegada temut a Madrid. Un home fet a si mateix. Fora de l'Estat Espanyol però, només parlen d’ell per posar-lo d’exemple del que està passant al país. Florentino és nom de deute privat. En parla el New YorkTimes, i en parlaran més diaris. 

I el problema que tenen a Madrid és que ara ja no es tracta d’un enfonsament d’una caixa provincial, es tracta d’una de les grans entitats bancàries, més central i centralista que mai. Molts desitjarien que fos La Caixa, i així poder criticar el nacionalisme català de retruc, però aquí el que es podria criticar és el nacionalisme madrileny. Aquesta xuleria de llotja del Bernabéu. Aquesta manera de fer les coses perquè les dic jo. Aquest, “hazme caso”. Aquest dinar a l’Asador Donostiarra. Aquella gomina. Aquella supèrbia. És aquest nacionalisme madrileny el que està enfonsant l’estat espanyol. Ja ho diuen alguns que els nacionalismes divideixen, sí, i el de Madrid divideix més que mai. Divideix diners i ens divideix a l'hora d'entendre el país i el futur. Una altra raó per no ser espanyols. Bankia, Florentino, Rato, Rajoy, Aguirre, l'Asador Donostiarra i Cristiano. Visca Madrid!