Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cristiano Ronaldo. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cristiano Ronaldo. Mostrar tots els missatges

diumenge, 13 de maig del 2012

Bankia o el nacionalisme madrileny



A Madrid i els seus “mentideros” tothom en parla. Bankia pot desaparèixer i amb ella una forma de fer i de veure un país. L’enfonsament d’aquesta entitat ja no és una metáfora del que està passant arreu d’Espanya, sinó la fi de les formes de fer de Madrid. De l’això es fa així perquè jo ho dic. A la capital, la forma de fer política i de fer negocis sol estar barrejada, ara no funcionen ni una cosa ni l'altra.

Bankia és, o hauria de ser, la fi de la suma d’uns errors històrics en les entitats bancaries españoles. El castell s’enfonsa. Bàsicament perquè els diferents castells han estat governats, no per gent que arriba a dalt per mèrits propis, sinó per gent posada a dit. Posada per interessos politics, i d’això a Madrid en saben molt. Ho sap ben bé Esperanza Aguirre o Gallardón que ara callen però en el seu moment movien les cordes per controlar Caja Madrid, l’embrió del que és ara Bankia. 

I amb aquests inèptes al capdavant el forat es va anar fent gran. I es va anar tirant la pilota cap endavant i aquesta anava creixent. Ja em puc imaginar a alguns homes amb corbata al Restaurant “Txistu” de Madrid dient “tranquilo que esto nos lo arregla Mariano cuando llegue al poder”. I sí, Mariano ho haurà d’arreglar (però aquest cop amb un despatx d’advocats enviat des de Brusel·les que vigilarà què es fa amb Bankia). I és que en Mariano li deu algun favor a Rodrigo Rato, que no va fer oposició dins el PP quan Aznar va posar el dit sobre el Registrador de la propietat gallec. Rato va agafar les maletes i se’n va anar a l’FMI, sense dir res. El silenci també es paga. Primer amb un bon sou per dirigir Bankia, i després amb una bona indemnització per marxar-hi. “Hoy por ti, mañana por mi”.  

És així com s’han anat movent els fils de Madrid, i amb ella els fils d’Espanya. Aquest amiguisme ve, més que mai representat en la figura de Florentino Pérez. És el florentinisme. Ell representa, més que ningú, aquesta manera de fer. No només guanya diners, sinó que té poder i contactes, tants com per aconseguir de Caja Madrid uns 68 milions d’euros en un moment en que les caixes no tenien diners per donar-te crèdits ni a tu, ni a mi, ni a milers d’espanyols que volien salvar la seva empresa. Florentino era, i encara és, un home admirat i a la vegada temut a Madrid. Un home fet a si mateix. Fora de l'Estat Espanyol però, només parlen d’ell per posar-lo d’exemple del que està passant al país. Florentino és nom de deute privat. En parla el New YorkTimes, i en parlaran més diaris. 

I el problema que tenen a Madrid és que ara ja no es tracta d’un enfonsament d’una caixa provincial, es tracta d’una de les grans entitats bancàries, més central i centralista que mai. Molts desitjarien que fos La Caixa, i així poder criticar el nacionalisme català de retruc, però aquí el que es podria criticar és el nacionalisme madrileny. Aquesta xuleria de llotja del Bernabéu. Aquesta manera de fer les coses perquè les dic jo. Aquest, “hazme caso”. Aquest dinar a l’Asador Donostiarra. Aquella gomina. Aquella supèrbia. És aquest nacionalisme madrileny el que està enfonsant l’estat espanyol. Ja ho diuen alguns que els nacionalismes divideixen, sí, i el de Madrid divideix més que mai. Divideix diners i ens divideix a l'hora d'entendre el país i el futur. Una altra raó per no ser espanyols. Bankia, Florentino, Rato, Rajoy, Aguirre, l'Asador Donostiarra i Cristiano. Visca Madrid!

dimarts, 13 de desembre del 2011

La lluita de la setmana


M'ha agradat: Que finalment podré entrevistar a Marc Ros de Sidonie...
No m'ha agradat: ...barallar-me durant 3 setmanes o més per aconseguir-la. 

M'ha agradat: Ser al Bernabéu veient guanyar el Barça (altre cop)...
No m'ha agradat: ...el que sents dins i fora d'aquest camp és insultant (mai més ben dit)

M'ha agradat: Entrevistar Sergi Arola per la prèvia del Clàssic...
No m'ha agradat: ...no quedar-me a dinar al seu restaurant. 

M'ha agradat: Que la premsa de Madrid comenci a criticar Cristiano Ronaldo...
No m'ha agradat: ...que Mourinho segueixi sent intocable.

M'ha agradat: Descobrir que al Bernabéu hi ha una estàtua de Mao dins un restaurant oriental. Si Franco aixequés el cap...
No m'ha agradat: ...l'impunitat que tenen els Ultra sur. Tot un carrer i una grada per ells.

M'ha agradat: El partit d'Iniesta...
No m'ha agradat: ...que l'speaker del Bernabéu digués "con el 4: Francisco Fàbregas".

M'ha agradat: Com sempre, Madrid; els bars, les canyes, els edificis, alguns taxistes...
No m'ha agradat: ...passar de 20 graus a Barcelona a 4 de la capital d'Espanya. 

M'ha agradat: Pilar Rahola a El Convidat, un bon personatge...
No m'ha agradat: ...que per mi l'Om no li va saber trobar el punt a aquest bon personatge

M'ha agradat: Que Montilla marxi del país i se'n vagi a Madrid...
No m'ha agradat: ...que una persona que ha estat President de la Generalitat es rebaixi a ser senador. 

M'ha agradat: Que es jutgi a Camps...
No m'ha agradat: ...que demani perdó per parlar català/valencià!

M'ha agradat: Els moviments que hi ha a Rússia contra Putin...
No m'ha agradat: ...el control que té sobre tot i tothom el president rus. 

M'ha agradat: Que a l'estat espanyol comencin a plantejar-se de què serveix i quan costa la monarquia...
No m'ha agradat: ...que algú que ho té tot es vulgui posar diners públics a la butxaca com, presumptament, ha fet Iñaki Urdangarín. 

M'ha agradat: La Susanna Bas i el seu projecte Susi Sweet Dress...
No m'ha agradat: ...que ven vestits que no són per homes sinó per dones. 

M'ha agradat: La fi del tema lock out de l'NBA, era molt dur aixecar-se cada dia amb el tema aquest...
No m'ha agradat: ...que Pau Gasol pugui abandonar els Lakers. 

M'ha agradat: El reportatge a El País Semanal sobre els espanyols emigrants...
No m'ha agradat: ...veurem a mi reflectit en cada un dels protagonistes.

dimecres, 21 de setembre del 2011

La lluita de la setmana


M'ha agradat: Per suposat la tornada de El Convidat, i Quim Monzó...
No m'ha agradat: ...que no es facin programes com el que dirigeix Albert Om. 

M'ha agradat: El gest de Cristiano Ronaldo a Santander...
No m'ha agradat: ...que tot el que fa el portuguès es miri amb lupa. 

M'ha agradat: el sorteig de Copa, l'emparallament entre Hospi i Llagostera, i fer una mica de ràdio esportiva...
No m'ha agradat: ...que fer ràdio esportiva sigui una excepció per mi. 

M'ha agradat: El concert de Sílvia Pérez Cruz i Toti Soler a la Ciutadella...
No m'ha agradat: ...haver sentit i descobert, per fi, la veu de la palafrugellenca tan tard.

M'ha agradat: El partidàs de rugby entre Austràlia i Irlanda. Victòria pel 15 del trèbol...
No m'ha agradat: ...que a pocs llocs es pugui veure per la televisió espectacles com aquest. 

M'ha agradat: Que la Sagrada Família ja tingui data d'acabament. El 2026...
No m'ha agradat: ...que el mateix arquitecte del temple hagi desmentit aquesta data. 

M'ha agradat: Que el poble català hagi respost a la vegada amb un #twitterencatalà contundent
No m'ha agradat: ...que no arribés Trending Topic mundial. 

M'ha agradat: Un reportatge de El País Semanal sobre les presons d'alta seguretat...
No m'ha agradat: ...imaginar-me jo allà dins. 

M'ha agradat: Que la gent es rebel·li de qualsevol forma i a qualsevol preu...
No m'ha agradat: ...que si surt tot acabi en res. 

M'ha agradat: Que La Vanguardia compti amb un periodista com Gervasio Sánchez...
No m'ha agradat: ...que sigui per explicar desgràcies com les que passen a Afganistan.

dijous, 14 d’abril del 2011

Que n'aprenguin!

Pugem al despatx de Joan Laporta a la Diagonal. Proper a l'edifici del Grup Godó. Ens rep, molt amablement, Jordi Finestres que porta la comunicació a l'ex president del Barça. Comentem l'actualitat esportiva, que es preveu moguda. 4 clàssics a la vista. Per això estem aquí, per parlar del Barça i el Madrid. Del Madrid i el Barça. Però de moltes coses més. Laporta surt del seu despatx i entra a la sala on estem nosaltres. Saluda. Somriu. Té ganes de parlar. Ganes de micròfon. Estic davant el que per molts és el millor president de la història del Barça, i actualment és diputat del Parlament de Catalunya. Tinc deu minuts. Al final en seran uns quants més. Començo.

S’acosta el clàssic de lliga entre Madrid i Barça. Com el viurà? No trobarà a faltar la tensió de la presidència?
Bé, li explicaré quan ho hagi viscut. Però en principi, ho viuré d’una manera que em fa molta il·lusió que és veient-lo amb els meus fills, que durant aquests anys no he pogut gaudir d’un Madrid – Barça amb ells.
Ara podrà cridar, expressar-se. Com s’ho feia per aguantar a la llotja del Bernabéu sense moure’s?
Doncs els vivia sempre rodejat d’autoritats de l’estat. I la majoria han estat un plaer, perquè els hem guanyat, així que era relativament fàcil i ho vaig viure amb una gran alegria.
Com veu el Barça actual?
Estem jugant a un gran nivell. L’herència que vam deixar és la del millor Barça de la història. S’està treballant bé, s’està fent un gran futbol i crec que aquest Barça ens farà gaudir molt d’aquí fins a final de temporada.
La base d’aquest Barça és Guardiola. Vostè el va portar i posar al seu lloc en un moment molt complicat del seu mandat. Ens pot explicar com arriba Guardiola a la banqueta del primer equip del Barça?
Havíem de prendre una decisió. Després d’anys d’èxits, aquella temporada no vam tenir els resultats que es preveien. I l’opció per la que apostàvem la majoria dels membres de la Junta era l’opció de Guardiola. Llavors al Barça Atlètic. Així que em vaig reunir amb ell per dir-li que a final de temporada, si no hi havien bons resultats, hi hauria un canvi a la banqueta, que canviaríem a Frank Rijkaard que el cert és que havia fet unes grans temporades.  I li vaig proposar que ell fos l’entrenador. Va ser una conversa que recordo bé. Ens vam reunir a un restaurant, i Pep va dir: “no tindreu coratge de fer-ho perquè encara sóc molt jove i tendre”  però nosaltres li vam dir que sí. Que ho faríem. Si passava això, ell seria l’escollit per la Junta, Txiki i per Cruyff. En Pep volia acabar la temporada amb el Barça Atlètic perquè estava convençut que guanyarien la lliga, i així va ser, i a partir que agafa el comandament del primer equip, tot és mèrit seu.
Algun cop Guardiola es va tirar enrere?
No. En Pep tenia clar que si això passava Rijkaard ho havia de saber. Li vaig dir que ja havia parlat amb en Frank i ell ho havia acceptat amb molta elegància. "Per què creus que ho hem fet?" Li vaig preguntar. I en Pep em va contestar: "perquè saps que si sóc entrenador del primer equip guanyarem la Lliga segur". "Només la lliga?" Li vaig afegir.  I ell, prudent, va respondre: "Comencem per la lliga". Aquell any ho vam guanyar tot.
Guardiola és el l'encert més gran del seu mandat?
És una de les grans decisions sí. Però l’encert és de l’afectat, de Guardiola. Vam prendre una decisió important perquè l’opinió publicada, més que la pública, estava a favor de Mourinho. I nosaltres vam tenir el coratge d’anar en contra l’opinió publicada i en interès del F.C.Barcelona. La decisió d’Unicef, la de Frank Rijkaard també va ser important. I una decisió que m’encanta comentar, és la del secretari tècnic. Mantenir a Txiki des de l’inici fins al final del mandat és una mostra d’estabilitat i de creure en una filosofia i un sistema. Després amb Rijkaard i Guardiola han estat les grans decisions esportives. Però el mèrit és seu.
Quin és l’error més gran del seu mandat?
He comès errors. Però els errors els intento corregir i superar. No m’hi paro a pensar. Intento millorar i mirar endavant. En trobaríem però m’estimo més que els comentin els altres, jo m’estimo més recordar els bons moments.
Tornarà a presentar-se?
No m’ho plantejo. Tinc responsabilitats com a advocat, com a diputat del Parlament de Catalunya, i la veritat és que va ser una bona etapa. Vam dedicar els millors anys de la nostra vida al Barça i vam aconseguir el millor Barça de la història. I diria que entre tots, especialment els jugadors, el millor equip de futbol de la història del futbol.
Vostè que coneix a l'entrenador del Barça. Comentava que els seu temps al club s’acaba. Creu que tindrem a Guardiola per molts anys?
Això li ha de preguntar al propi Guardiola. Si considera que ha de manifestar-se en algun sentit ho farà. No sóc ningú jo. Hem de respectar l’opinió de l’entrenador.
Però li agradaria que fos el Ferguson de Can Barça i es quedés molts anys?
És que el Barça té un estil i un model propi. No necessitem buscar referències, per bones que siguin com Ferguson. Però nosaltres tenim el nostre model i Guardiola és el Guardiola del Barça com Rijkaard va ser el Rijkaard del Barça. Aquí les referències les marca el Barça.

Marxem del terreny esportiu. Vostè ha tingut diferències amb la directiva actual. Ara que estem a punt d’acabar la temporada quin balanç fa de l’acció de la Junta de Rosell?
En quan a la relació amb mi han fet unes maniobres indecents per perjudicar mi reputació. I penso que això no es fa. Allà ells amb el seu ressentiment i odi. Mentre facin aquestes maniobres per perjudicar-nos tindré aquesta opinió. No han superat l’heretar el millor Barça de la història, potser no se senten partícips del que han heretat, quan ho haurien de gaudir en comptes de perjudicar als que hem dedicat els millors anys de la nostra vida a construir aquest Barça.
Em deia abans que un dels seus encerts va ser posar Unicef a la samarreta. Què li sembla Qatar Foundation a la samarreta?
Jo ja vaig manifestar la meva opinió en quan a publicitar la meva samarreta, i ho vaig fer posant-li UNICEF. Vam ser els artífex d’Unicef i això ens ha donat una imatge molt bona al món. Forma part del més que un club. És màrqueting solidari i social, fet que llavors no es portava molt. Era una revolució perquè en comptes de cobrar pagava. Ens va fer el club dels nens del món. Un club amb futur. Un club amb ànima. Defenso això. No em faci parlar sobre aquestes decisions de la junta perquè no opinaré, tret que siguin decisions que em perjudiquin a mi o la meva junta. Ells prenen una decisió, ells porten les regnes del club ara, s’ha de respectar. La meva decisió va ser UNICEF.
Tornem al futbol. Madrid – Barça aquest cap de setmana. Qui li fa més por de l’equip blanc?
Crec que té un equip que s’ha de conjuntar. I no se si ho aconseguiran. Han anat molt a remolc i els hi hem guanyat sempre la partida, així que han hagut de fer un equip nou cada any mentre nosaltres manteníem una línia. Consolidant un equip i una manera d’entendre el futbol. Jugant a un o dos tocs. Això ha fet que el Madrid perdés la seva identitat i ha anat improvisant any rere any, amb equips i entrenadors nous.
Com aficionat m’atreviré a dir que tenen un porter molt bo que és Casillas. Tenen un jugador que té qualitat Barça que és Ozil. I després té un killer que és Cristiano que sempre s’ha de tenir en compte. I la resta és un equip de grans jugadors però, insisteixo, li falta conjuntar-se.
Mourinho és un entrenador contrastat per un determinat estil de joc. I li ha estat efectiu. Veurem com li va al Madrid. Jo em quedo amb el model, l’entrenador i els jugadors del Barça. Començant per Messi, Xavi, Iniesta...es que els diria tots! Alves, Puyol, Piqué, Abidal, Maxwell, Busquets, Keita, Bojan, Pedro, Villa que se ha adaptat, Adriano, Mascherano, Afellay. Tenim un equipàs! I en Pep i en Tito, i Manel Estiarte que és discret, però tots fan un equip humà excel·lent.  I Jeffren! Fontàs, Thiago. Buff...tenim un futur...!
Com s’explica que el Madrid, amb tot el que ha gastat, no aconsegueixi cap títol ni destronar al Barça?
Perquè en el futbol no tot són els diners. Pensi que el treball continuat, l’estabilitat, costa molt i no és qüestió de diners sinó de fer-ho bé. Nosaltres vam gastar diners però vam deixar el club sanejat amb més de 400 milions d’ingressos, uns beneficis d’11 milions, un club sanejat i amb una massa social extraordinària i amb ànima.
No és qüestió de diners, únicament. A vegades cal invertir bé. I cal trobar les peces, les persones, en el lloc adequat i al preu just de mercat. Nosaltres hem treballat el planter i hem produït jugadors que tenen un preu incalculable, com Messi. O Xavi. O Iniesta. S’ha de distingir entre la cantera i la cartera i, a vegades, la cartera no és suficient.
Li diré 4 noms del Madrid vostè me’ls complementa.
Cristiano Ronaldo:
Gran professional i molt ràpid i de qualitat. Té gol i per tant, és determinant.
Iker Casillas:
Un dels millors porters del món juntament amb Valdés.
José Mourinho:
Un gran entrenador que té un sistema de futbol molt efectiu, potser no es vistós, però ha triomfat allà on ha anat i per tant, un entrenador a respectar.
Florentino Pérez:
El president del Real Madrid que està en la recerca permanent del millor Madrid de la historia. Invertint quantitats importants de diners i fent el que creu que és el millor pel seu club. Un home seriós. Un home que a més té un tracte agradable.
Santiago Bernabéu:
No el vaig conèixer personalment! Però ha estat el president referència del club blanc. L’estadi porta el seu nom, de fet. Vaig viure la seva època de president quan era petit, i si que és veritat que pels culers no era massa ben vist. No ens era molt simpàtic. Sobretot pel que passava al voltant del Madrid en aquella època, perquè era l’equip del govern i Bernabéu a més, estava vinculat al poder de llavors, la dictadura. Per això el record que en tinc és d’un home vinculat al Madrid, el poder i la dictadura. No ens era massa simpàtics. Però sí, un president de referència.
Tornem al present. A Madrid recuperaven el “Villarato”. Hi ha “Villarato”?
Això és una manera de la caverna mediàtica espanyolista de perjudicar i desestabilitzar el Barça. I quan no és el “villarato” són altres “xorrades”. Estan desesperats. I això és bo. Perquè quan es posen tant nerviosos i fan servir totes aquestes “xorrades” vol dir que estem al bon camí, i ells estan nerviosos preocupats. Perquè portem molts anys en que som la referència, som l’admiració del món, per la forma de fer i mostrar-nos. Sobretot els nostres jugadors que han mostrar qualitat esportiva i humana. I si a més, som un club vinculat a Unicef i a la Unesco, es troben que som una referència, i això fa que al Madrid, que és un gran club, no els hi agradi aquest situació
Hagués denunciat les acusacions de dopatge que van sortir fa poc?
Jo ja vaig dir que això no es podia tolerar! Que era inadmissible que els nostres jugadors estiguessin sota sospita per unes declaracions de la Cadena Cope instigades, perquè així ho va dir el periodista, pel real Madrid. Le Monde va fer el mateix amb nosaltres, vam denunciar-ho i vam guanyar. Aquí no hi ha d’haver ombra de sospita a la mínima que hi hagi falsedats s’han de tallar de soca-rel. No es pot permetre que una cadena de ràdio, espanyolista, molt espanyola, es dediqui a desestabilitzar, juntament amb el Madrid, al Barça. I d’una manera molt miserable. És fals i s’ha de denunciar. Sembla mentida que algú es cregui les explicacions del Real Madrid que van arribar tard, malament i que es veia que no se les creia ningú! És un tema molt seriós.
Per què el Barça és més que un club i el Madrid no?
Jo li diré perquè el Barça és més que un club. El Madrid té la seva identitat i és un club molt representatiu d’un tipus de govern que va manar a Espanya i això l’ha marcat molt. El Barça és més que un club perquè tenim un estil marcat. Un estil propi de joc. Una representativitat simbòlica de Catalunya i per què a més, és un club amb ànima. I el que ho mostra és Unicef. Som un club que fabrica somnis i jugadors. El club neix a la cantera i s’acaba al primer equip, i tots amb la mateixa tàctica. I a dos tocs. I si pot ser a un millor! I fer més gols que els altres. A més, la càrrega històrica és la representativitat catalana amb vocació universal. Tenim ànima.

Un resultat per aquest Madrid – Barça. No sé si dirà un 5 a 0 com Rosell...
Jo és que no dic mai resultats. No ho he fet mai i deixem que ho segueixi fent. Posar un resultat és un error. Aquest equip no es mereix que li posem més pressió. Perquè ja la tenen, ja han demostrat de sobres que són el millor equip del món i passi el que passi, els hi hem d’estar agraïts.
Va ser una relliscada donar un resultat, i aquest resultat?
No opino d’aquestes qüestions. Ser president és molt difícil. Jo vaig dir que intentaria col·laborar i un ex president no ha de molestar. Però s’han portat tant malament que això fa mal, perquè no és just. Aquestes maniobres no són justes. Però en altres qüestions entenc el que significa ser president del Barça i crec que aquí se l’ha de disculpar.  


Li faig ara, unes preguntes més personals:
Si algun dia perdem a Joan Laporta on el busquem?
On sigui però amb els meus fills.  
Què és el que més estima en aquest món?
Els meus fills.
Què és el que més odia?
No odio.
No?
No.
Quina música escolta Joan Laporta?
M’agraden molts estils, no em facis escollir-ne un. Depèn una mica de la temporada. M’agrada el pop, el rock, la música d’autor...
Quin és el moment que més l’ha marcat?
Molts. Els moments importants de la vida d’una persona, com per exemple, el naixement dels meus fills. A mi m’han marcat també altres situacions que he viscut. A la vida et marca quan acabes la carrera, quan treballes pel teu compte, en el meu cas quan arribo a la presidència del Barça que era quelcom que no havia somiat mai (somiava amb ser davanter i no president!). Les copes de Wembley, París i Roma...hi ha molts moments i espero que n’hi hagi més.
Un record d’infància?
Vaig tenir una bona infància. Gràcies als meus pares. La mort del meu pare és un dels altres moments que em va marcar. Tinc un record diari del meu pare, que és una manera de mantenir-lo viu. Recordo la Torre a Castelldefels on passàvem els estius amb els cosins. Són records d’anar amb bici, banyar-te, jugar a futbol, anar amb banyador fins al vespre...
Un defecte?
Molts. Intento corregir-los i millorar dia a dia però que ho diguin els altres. Tampoc donaré pistes...
Una virtut?
Alguna. Però també que ho diguin els altres.

La política és...
La lluita per la llibertat, jo me l’agafo així. I en el meu cas la llibertat del meu poble que és el català.

El futbol és...
Esport, emoció, tradició, sentiment i Barça.

dimarts, 16 de novembre del 2010

Resultats de l'enquesta

Ets a un garatge. A les fosques. Només un llum il·lumina un ring. Avui lluites tu. Desenes de persones al teu voltant. Et miren. Avui pots decidir a qui li rebentaràs la cara. A qui tries?  

 Doncs un 25% dels que han votat escullen Cristiano Ronaldo.  I és que el portuguès s'ho guanya dia a dia. Partit a partit. I quan arribi al Camp Nou la seva gomina serà blanc de les ires dels socis culés. Darrera seu un altre il·lustre de l'univers madridista: Tomás Roncero. El talibán merengue. L'assassí de la paraula del diari AS. L'incendiari de Chamartín. Sospito que les seves idees radicals són traslladades al mateix punt en política. I si el Barça no és sant de la seva devoció, no em vull ni imaginar Catalunya...

Per darrera d'ells, els personatges ja marxen de l'univers madridista i entrem en el català. Saura, Rahola i Ernest Folch. El primer és conseller d'interior i per tant, tenia molts números d'estar a dalt la llista. La segona guanya números dia rera dia. I Ernest Folch compra paperetes tertulia darrera tertulia. 

Però segur que us heu fixat en una cosa. No hi ha Mourinho. Doncs no, perquè posar el portuguès a la llista seria manipular l'enquesta (ja de per sí prou manipulada). Hagués estat unànime. Tothom hagués votat per ell, perquè l'entrenador del Real Madrid s'ho guanya paraula a paraula, gest a gest, mirada a mirada. Qui de vosaltres no li reventaria la cara a gust en un garatge?

dijous, 11 de novembre del 2010

Et felicito fill!

Aquest és, per mi, el culpable

 
Ja està, ja tenim data pel clàssic. El Barça - Madrid serà el dilluns 29 de Novembre a les 9 del vespre, just quan el club blaugrana compleixi 111 anys d'història. Per mi, el millor dia hagués estat dissabte. Però descartat aquest dia, segurament dilluns era la data més raonable. Simplement perquè el diumenge no es podia jugar; era perfectament compatible anar a votar amb veure el partit, però fer coincidir unes eleccions catalanes amb l'espectacle esportiu més important de l'any era una bogeria. Es deslluirien mútuament.

Ja no parlo de les dificultats que comportaria per garantir la seguretat dels dos events, ni tampoc el caos que es viuria a nivell de mitjans de comunicació; sinó simplement perquè cal donar la importància que es mereix a aquests dos esdeveniments. I jo vull veure la Terribas amb els formatgets i tots els candidats dient que han guanyat, però també vull veure a Messi corrent per la banda o com el Camp Nou rep a Mourinho i Cristiano Ronaldo. Cal dedicació exclusiva per viure al cent per cent les dues coses.

Crec que jugar-se un clàssic el dilluns és un atemptat al futbol però ens hi haurem d'acostumar. De fet, ja fa temps que aquest esport viu en mans de gent que l'estima poc, i el maltracta. I ens maltracta. Els aficionats no comptem per res. Jugar un Barça - Madrid en dilluns és només una gota més, en aquest mar de desencís pel que navega aquest esport a l'estat espanyol. Un dany col·lateral de l'anomenada Guerra del futbol. I és que el més greu de tot és que tot just ara sabem a quina hora es jugarà el partit! Que no ho coneguem al començament de temporada com es fa a Anglaterra, Escòcia o Holanda; i haguem d'estar tots pendents del que diu el senyor Jaume Roures. Marquès de la televisió, baró de la comunicació i Rei del futbol. 

Però desenganyem-nos, aquest cop la culpa de tot aquest enrenou no és de Roures. La culpa és de Montilla. El senyor president de la Generalitat, que és l'única que té potestat per posar data a unes eleccions, va escollir el cap de setmana del 28 i el 29 de Novembre. I tothom sabia, inclòs ell, que s'havia de jugar el Barça - Madrid al Camp Nou. Aquesta és la seva última obra pel poble català. S'acomiada amb una Maragallada. Un reflex més del que ha estat la seva obra de govern durant aquests 4 anys: falta de capacitat, falta de lideratge i al final, desencís que no ha deixat contents ni a uns ni a altres.  Ha estat el seu millor i últim "xist". Et felicito fill!