Visc en un bucle. Acabem amb això

Decideixo passar aquest 12 d'Octubre desconnectat del món. Tot el dia fora. Sense internet, sense Twitter ni Facebook, i sense veure cap telenotícies ni cap portal web. Només amb aquest nom: "dia de l'Hispanitat", ja em vénen totes les picors al cos. I podria ser pitjor, perquè abans en deien "El día de la raza". El concepte "Hispanitat" m'espanta, m'atabala, desconec si hi estic inclòs. No sé què és això però fa anys que ho sento. L'any passat també. I penso que res ha canviat. Res de res. Visc en un bucle. 

Cap al vespre és quan m'incorporo a la xarxa i al món per a veure com ha anat el dia i veig que ha anat com en els últims anys, amb una manifestació per part dels que volen una Espanya unida i, per tant, una Catalunya dins l'Estat Espanyol. O sigui, els catalans que neguen el dret a decidir. El passat 12 d'Octubre els unionistes també van quedar a la Plaça Catalunya i els feixistes a Montjuïc. Escolto els mateixos discursos, veig a la mateixa gent (o potser menys), observo les mateixes banderes, llegeixo les mateixes declaracions, tinc les mateixes reaccions. I penso que res no ha canviat. Res de res. Visc en un bucle. 

Amb prou feines s'emplena la plaça. Es veu menys gent que l'any passat però els unionistes diuen que ha estat tot un èxit, que hi ha hagut més gent que mai. Que la "minoria silenciosa" s'ha manifestat. Jo diria que s'han quedat a casa, al voltant de 6 milions de persones, o més. Veig els feixistes de sempre, aixecant el braç, amenaçant, organitzant-se, atemorint amb total impunitat mentre per una estel·lada en una pista de bàsquet et poden apallissar i multar. I penso que res no ha canviat. Res de res. Visc en un bucle. 

Sánchez Camacho i Albert Rivera com a caps de cartell. Polítics mainstream que senyalen Mas i Junqueras com a "culpables" de la deriva sobiranista de Catalunya. Parlen de la corrupció de Pujol i de Millet. Parlen d'igualtat i de no separar, criden consignes per una Catalunya dins d'Espanya i ho fan en castellà. Catalunya estima Espanya. Espanya estima Catalunya, diuen ells. Cap dels seus partits, però, sembla demostrar aquest afecte. Si estimes Catalunya no et vols carregar el seu idioma, el seu sistema educatiu, les seves competències, la seva cultura. Cap del dos sembla recordar que als seus partits també hi ha hagut corrupció. Cap dels dos sembla recordar que això no és una dèria d'Artur Mas. Segueixen sense entendre res o fent veure que no han entès res. Segueixen fent el seu paper. I penso que res no ha canviat. Res de res. Visc en un bucle. 

La portada de La Vanguardia porta polèmica. Sembla que la foto que han utilitzat per il·lustrar la manifestació del 12-O és de l'any passat. Potser es pensen que ens mamem el dit. Que som tontets i que ens ho tragarem. 
Rectifiquen, error humà, diuen. Però no, l'error és editorial, la seva línia encara va amb allò de la tercera via, esperant una resposta de Madrid. Són així des de que va arribar Màrius Carol i Albert Gimeno a la direcció. Dic mentida, La Vanguardia ha estat així des de sempre. Esperant alguna cosa de Madrid. Porten més de cent anys esperant. I penso que res no ha canviat. Res de res. Visc en un bucle. 

Aquest any la polèmica l'ha posat el diputat del PP José Antonio Coto, afirmant que Tomàs Molina havia dit que el 12-O a la tarda plouria i al final no ho va fer. Segons el polític popular, això va perjudicar la concentració ja que molta gent va decidir quedar-se a casa, fet que justificaria que hi hagués menys gent que l'any passat (recordem que la seva superior, Sánchez Camacho, havia dit que eren més que mai). Culpa Tomàs Molina i TV3 de la poca asistència, com si la catalana fos la seva televisió de referència. Normalment el Partit Popular portava la política a unes quotes baixíssimes, ara les porta cap al cel. El nivell de segons quins partits i segons quins polítics és de vergonya. I penso que res no ha canviat. Res de res. Visc en un bucle. 

Escolto la gent del carrer. La gent que va a manifestar-se; alguns ho fan per Espanya, uns fins i tot, per Catalunya. D'altres (tristament) en contra d'aquesta. Uns quants no són ni d'aquí, han vingut d'arreu de l'Estat Espanyol a emplenar la plaça. Ni així, pobrets. Han punxat. Alguns entrevistats són de vergonyeta, penso amb tots els respectes. Els seus arguments són pobres, dèbils, molt debatibles i molt rebatibles; tant que al segon ja podries contestar el que contestes sempre, perquè ja estàs més que entrenat. Com Artur Mas davant Ana Pastor. Fàcil. Sento que els seus arguments, si se'n pot dir així, són els mateixos de sempre, els mateixos de l'any passat. Estan decidits i nosaltres també. No canviarem la nostra opinió i ells tampoc i estem en el mateix punt que el passat 12-O. I penso que res no ha canviat. Res de res. Visc en un bucle. 


L'única manera que veig de sortir-ne és votant. 

Acabem amb això.

Portada als morros o com l'Alícia se'ns torna independentista

A l'Alícia li han dit que NO. La líder del Partit Popular català s'ha presentat a Madrid amb una proposta de nou finançament per Catalunya, i la resposta a la capital ha estat la de sempre: hermetisme davant qualsevol canvi en el sistema fiscal de l'estat. De fet, hermetisme davant qualsevol canvi, ja sigui fiscal, educatiu, democràtic, cultural. Tant li fa què sigui o què pretengui, el més important, sembla que és, d'allà on vingui. Si ve de Catalunya, la resposta és NO. Sempre NO.

La intenció de Sánchez Camacho era aconseguir un repartiment fiscal més just per Catalunya per tal d'evitar l'augment de l'independentisme, per tal de no donar més raons a tots aquells que fa anys que diuen que no hi ha res a fer amb Espanya. I ha estat Espanya, en aquest cas el seu govern, qui ha donat una raó més a l'independentisme. No hi ha res a fer, tan si ets d'ells com si ets del PP.

Portada als morros. Això és el que ha rebut l'Alícia que ha entès per fi, què s'hi cou a Madrid. Avui, la líder del PP català ha començat a ser una mica més independentista. Ha començat a tastar la medicina que reparteix el seu propi partit.

El cert és que aquesta negativa planteja unes quantes reflexions.

La primera, com de gran ha de ser l'onada sobiranista que la líder del Partit Popular es planti a Madrid predicant que cal fer alguna cosa per trencar aquesta força. Cal donar un xic a Catalunya sinó Catalunya se'n va. Sembla que ja no només ho veu la “minoria” que va sortir al carrer la passada Diada, sinó que també ho veu la “majoria silenciosa”. Senyors això és seriós.

La segona, és com d'espantat està el PP català que veu que ha de fer gestos a Catalunya i a Madrid per tal que el germà petit, Ciutadans, no se'ls mengi el poc espai polític que tenen. L'Alícia pensava que manant els seus es podria guanyar un punt, calmar els ànims, i esclafar l'unionisme de nova volada. Però no. No hi ha ningú, ni cap proposta a l'altra banda.

La tercera reflexió ja quasi que la sabem tots. L'hermetisme espanyol. Espanya diu que NO a tot. A un pacte fiscal, a una immersió lingüística de resultats sobradament demostrats, al dret a decidir, a invertir més en infraestructures, etc. El més important és que si ve de Barcelona cal dir NO. És igual què es demani, i avui també ha quedat demostrat, qui ho demani.

La quarta reflexió estaria al voltant de les reaccions aixecades per aquesta demanda de Sánchez Camacho. Diferents barons del PP de diverses comunitats han saltat exaltats sota la bandera del “tots hem de ser iguals i no acceptarem negociacions bilaterals o regals a Catalunya”. Igualtat quan interessa. Quan a Catalunya no se li tornen els diners, quan a Catalunya s'inverteix menys, quan a Catalunya no es torna el que se li deu; llavors, ja no volen tanta igualtat. Han tardat molt poc els diferents presidents de les comunitats autònomes a saltar, escandalitzats, i és que sortir als mitjans per “defensar” el seu territori davant el monstre català, també dona vots. Correm tots davant els micròfons. Alguns fins i tot han amenaçat, amb un referèndum. Quin cinisme...

Alguns a Madrid pensaran que han aguantat un cop més l'envestida i que l'Estat en surt reforçat. Cospedal estava radiant amb la seva cara falsa de sempre. Potser a Espanya, on això és una pilotada cap endavant a una pilota que al final els hi esclatarà a les mans. Però a Catalunya és diferent. Avui qui en surt, un xic, reforçada és l'Alícia, en la seva versió de nena bona, que ha anat a Madrid a intentar-ho. Lara Bosch, i els seus amics, ja no li podran treure res en cara. Ho ha intentat. Sánchez Camacho se'n va fent morros cap a l'AVE, l'Alícia continua vivint en el seu país de les meravelles, però avui, entre tu i jo, l'Alícia se'ns ha fet un xic més independentista. Un parell de cops de porta als morros com el d'avui i votarà SÍ.

Isabel Buján té pressa

Isabel Buján té pressa i ho té clar, votarà sí a l'independència quan arribi el moment. I més després del que ha de sentir per les Espanyes des que un milió de persones van reclamar que Catalunya sigui el pròxim estat d'Europa el passat 11 de Setembre. 

Un dels exemples seria el que hem sentit setmana passada, on el president de la comunitat d'Extremadura, Guillermo Fernández-Vara, reclamava que Catalunya torni els extremenys que van anar a viure al Principat en el passat, en cas d'aconseguir l'independència. I amb ells, els seus fills i els seus néts. La reacció a la xarxa no es va fer esperar davant declaracions de tanta magnitud i tanta connotació feixista. Fernández Vara tractava als immigrants de botí. De ramat. I això, evidentment, va encendre a més d'un. I d'una.

Isabel Buján no va dubtar a enviar-li el seu particular missatge al president de la comunitat on va néixer. Amb poques paraules, allò que es diu: clar i català. I tot, amb el pijama posat, el de Happy Cats; l'enviava a passeig. L'esbroncava.

Més que res, perquè Isabel Buján va marxar d'Extremadura sense res per posar-se a la boca. Isabel Buján va haver de deixar la seva terra amb molt pesar. Isabel Buján va venir a Catalunya on li donaven feina. Isabel Buján va créixer al Principat. Isabel Buján es va casar aquí. Isabel Buján va fer el possible per adaptar-se i no desentonar. Isabel Buján va fer el possible per aprendre i entendre el català. Isabel Buján va tenir fills que ja eren nascuts a Catalunya. Isabel Buján va haver d'aguantar insults a Catalunya i als catalans quan anava a Extremadura. Isabel Buján va veure com aquests fills es feien grans a una Catalunya que l'havia acollit. Isabel Buján va tenir néts. Isabel Buján es va jubilar. I Isabel Buján ha tingut tota la seva vida al nostre país. Isabel Buján és catalana. A Isabel Buján l'han robat tant com a tu, i a mi, o potser molt més. Isabel Buján no va anar a la manifestació de l'11 de Setembre perquè li pesaven les cames. Isabel Buján va fer un vídeo enviant morcilla al president d'Extremadura.  

Isabel Buján es quedarà aquí perquè és d'aquí. I el dia del referèndum (que arribarà) Isabel Buján i jo anirem a votar i votarem que SI. Isabel Buján i jo no ens coneixem. Tenim poc en comú, probablement només hi ha una cosa que ens uneix: Catalunya. Suficient.

Hi aniré perquè tinc pressa

El proper 11 de Setembre aniré a la manifestació perquè no puc més. Perquè s’hi ha d’anar i mostrar tot el nostre rebuig cap a l’Estat Espanyol, perquè ens oprimeix i ens maltracta. Hi aniré perquè ens tornin els diners, perquè ens volen treure la llengua i ens insulten. Perquè estic fart del PP i del PSOE, perquè estic fart de justificar-me per ser català i parlar en català. Hi aniré pels meus fills i els meus néts (si n’arribo a tenir) i pels vostres. I per la nostra generació, i la d'abans. Per nosaltres mateixos. Hi aniré per lluitar contra el nacionalisme espanyol. Que existeix i és més latent que mai.

Aniré a la manifestació perquè no puc suportar veure el meu país ofegat, perquè vull trens en condicions, que arribin a l’hora i es dissenyin els traçats de forma racional. Per unes escoles dignes, lluny de barracons i una educació com Déu mana sense manipulacions i imposicions. Per uns hospitals per tothom amb els millors professionals treballant amb condicions normals. Perquè vull que a qualsevol lloc pugui veure i llegir una etiqueta en el meu idioma. Perquè no vull pagar més que qualsevol altre. Hi aniré perquè portem 30 anys tirant del carro, i ara aquest pesa molt. Perquè estic fart d’IRPF’s, IVA’s, FROP's i demés sigles. I d’uns percentatges tant desequilibrats. Estic fart que les xifres es multipliquin per uns i les nostres es vagin restant. 

Hi aniré perquè jo no vaig votar aquesta constitució. Hi aniré perquè no ens deixen aplicar el nostre estatut. I perquè no crec en l’administració central. No crec en el Tribunal Constitucional, ni en el Suprem. Ni en el Senat. I perquè el Congrés està ple de lleons i de rucs. Hi aniré perquè no hi ha diferència entre els tres estats: executiu, legislatiu i judicial. Perquè no crec en Rouco Varela, ni en Paco Camps, ni en Villar, ni en Urdangarín, ni Florentino Pérez. Em sobra la gent que fa massa que està a la cadira. Ho faré per Extremadura, Andalusia i la resta d'Espanya, perquè vull que s'espavilin, s'aixequin, s'hi posin, i deixin de ser com fa 30 anys.

Aniré a la manifestació perquè vull que la cultura del meu país perduri, perquè l’estan ofegant. Perquè vull que parlar català sigui un acte normal. Com aprendre’l. Perquè vull els teatres plens de gent, i els cinemes amb pel·lícules traduïdes o subtitulades en el meu idioma o en versió original. Hi aniré pel petit artista i per l’empresari. I hi aniré per les publicacions editorials. Per aquells que fan que Mercè Rodoreda, Quim Monzó o Jaume Cabré arribin a tots els cantons de Catalunya i del món. Hi aniré per les petites revistes que fan divulgació del que som i del que vam ser. Hi aniré perquè l’idioma que ens oprimeix és el castellà, i no l’espanyol com diuen ells. I vull anar perquè simplement no som com ells. Ni millor, ni pitjor. Som diferents.

El proper 11 de Setembre aniré a la manifestació perquè vull que el meu país pugui decidir sobre l’avortament. Hi aniré perquè no vull ser part de l’estat que més armament ven arreu del món. Perquè estic fart de mentides i frases esperpèntiques. Fart de banderes i fart d’humiliacions. Hi aniré perquè no vull uns mitjans de comunicació públics pervertits i polititzats, ni tampoc uns privats totalment manipuladors. No vull mentides. Hi aniré perquè vull que visquin en pau els elefants a Botswana i els toros al meu país. Hi aniré per no recolzar la més gran mentida d’aquest estat: la monarquia.

Aquest proper 11 de Setembre aniré a la manifestació perquè crec en dues coses: en Catalunya i en la llibertat. I, sobretot, hi aniré perquè jo també tinc pressa. Molta pressa.