Xiula Catalunya. Xiula el carrer. Xiula el poble.

Esperanza Aguirre voldria canviar el món. Fer-lo a la seva mida. De fet, ella encara creu que ho pot fer, i tota sola. Tot i que va afirmar per activa i per passiva que es retirava de la primera línia de la política, aquesta setmana hem sabut que es presentarà d’alcaldessa de Madrid i ja ha començat a fer campanya. I què millor per agitar les masses que l'esport. En un article al diari El Mundo, molt afí a les seves idees, Aguirre ha dit que el Futbol Club Barcelona i l’Athletic Club de Bilbao haurien de deixar de participar en la Copa del Rei, ja que les seves aficions no respecten l’himne d’Espanya. 

I sí, catalans i bascos xiularan l’himne d’Espanya quan entri el rei Felip VI. Li agradi o no. I després un d’ells guanyarà la competició, i uns contents i els altres tristos cap a casa. I tot és perfectament compatible. D’això se’n diu llibertat d’expressió, un dret que Aguirre voldria eliminat de la seva Espanya mil·lenària. Molesta. De fet, ella és més de tapar-se les orelles i escoltar. Així entén la llibertat d’expressió. Així, i utilitzant els diaris de Madrid, és clar.

La solució a no haver d’escoltar xiulets? Que no juguin els dos equips o fer la final en un camp buit, segons ella. A mode de Sarkozy. Les solucions de la dreta més rància. Quan hi ha quelcom que no ens agrada, no mirem, no escoltem. I problema resolt, deuen pensar. I qui dia passa, any empeny. De fet, aquesta actitud d’Aguirre és l’actitud castellana de sempre. La de superioritat, la d’autoritat, la de menyspreu. “El ordeno y mando”. Han estat molt ben acostumats, com el fill únic que sempre ho ha tingut tot i s’ha fet el que ell ha dit. I això, aquesta actitud, no canvia d’un dia per l’altre i de fet, sembla que no canviarà mai. Ve de massa lluny, d’aquella Espanya “donde no se ponia nunca el Sol”. Aguirre és la màxima representant d’aquest castellanisme que intenta conquerir tota Espanya. Que nega una altra Espanya.

Ni un gra d’autocrítica. Molt castellà, també. El que ha de fer Esperanza Aguirre és preguntar-se per què la gent xiula. El que ha de fer la “lideresa” és preguntar-se perquè passen aquestes coses. Si no vol que Barça i Athletic Club arribin a la final, la juguin al Bernabéu i xiulin l’himne, doncs que arribin a la final uns altres equips i s’acabarà el problema. Almenys per ella. El problema seguirà allà, però semblarà que no. Tot molt castellà, també. 

I és que Aguirre no se’n dona compte (o no vol) que es xiula, s’ha xiulat i es xiularà, Espanya. Es xiularà perquè és un nyap on Catalunya no hi té lloc i potser tampoc Euskadi, que també xiularà. Es xiula contra la intol·lerància i la prepotència castellana. I es xiularà al Bernabéu o en algun altre camp, és igual el lloc, importa el fet. A dins o a fora. Amb l’estadi ple o buit. Perquè Catalunya fa tres anys que xiula ben fort i té molt d’aire acumulat, com una olla a pressió. Xiula la gent. Xiula el pobre i xiula algun ric. Xiula la classe mitjana. Xiula l’empresari. Xiula el sector cultural. Xiula l’escola pública. Xiula la fàbrica. Xiula el petit comerç, les botigues i els quioscos. Xiula el català emprenyat i també xiula l’optimista. Xiula l’immigrant i xiula el de sempre. Xiula el metge i la sanitat. Xiula la universitat. Xiula la llengua. Xiulen els aturats. Xiula tothom. Xiula Catalunya. Xiula el carrer. Xiula el poble.

I més que seguirem xiulant, Esperanza. A la final i on faci falta. No estem sols.  

La Copa d'Esperanza i Sergio Ramos

Esperanza Aguirre és una bona política. I no ho dic perquè comulgui amb les seves idees, sinó perquè és feina dels polítics improvisar, mentir, enganyar i fer populisme. I la presidenta de la Comunitat de Madrid tot això ho fa a la perfecció. Tot menys improvisar, ja que totes les seves paraules estan mesurades amb peu de rei (mai més ben dit). 

Des de que Athletic Club i Barça es classificaven per jugar la final de la Copa del Rei, entitats cíviques es van moure per reclamar l’oficialitat de les seleccions autonòmiques. De retruc, o paral·lelament a aquestes demandes, va créixer a la xarxa una xiulada massiva al rei d’Espanya i el seu himne, com ja va passar en la final de l’any 2009. 

Davant aquesta possibilitat Aguirre va deixar anar el seu populisme, que tant li funciona a Madrid, dient que, en cas que això passés, suspendria el partit i faria que es jugués a un altre lloc i a porta tancada. Visca el populisme. 

Primer de tot, un jutge ja va dictaminar l’any 2009 que xiular l’himne no és delicte, i després, seria d’una gran dificultat desallotjar a 60.000 persones d’un estadi. Totes elles amb ganes de veure futbol i totes elles vingudes de diferents racons d’Espanya i havent gastat forces diners. Materialment i logísticament impossible. 

Però és igual. D’aquesta manera, la presidenta de la Comunitat de Madrid deixava en darrera la opacitat dels comptes de l’administració que lidera, uns comptes amb un forat que ningú s’atreveix a mesurar. També deixava en darrera el fracàs de Bankia i les seves lluites per col·locar al capdamunt de Caja Madrid als seus amics. Ningú s’ha embolcallat tant amb una bandera (la d’Espanya) en aquesta final com Esperanza Aguirre. La més nacionalista de tota la final. 

Avui 60.000 persones xiularan tant com puguin l’himne d’Espanya i no xiularan al Rei perquè no assistirà a la final que porta el seu nom. S’ho haurà de tragar el Príncep. Vascos i catalans estaran més orgullosos que mai del seu equip i dels seus orígens. Del seu país. Al Calderón es farà tot el que sigui perquè no se sentin les protestes contra l’Estat Espanyol, les seves administracions, la seva estructura i la seva manera de fer. L’himne serà més curt, estarà a una potència semblant a les cançons d’un concert d’U2 o la televisió ho amagarà. Però tothom n’estarà pendent. 

A tot això Esperanza Aguirre no hi serà. Amb la seva absència desprestigia la final de la Copa que ha definit com la Copa de tots els espanyols. Potser ella no és espanyola, o potser no és com els altres espanyols. En canvi, si que hi seran aficionats del Barça i de l’Athletic Club. Es preguntava la "lideresa": “Us imagineu que a França, Estats Units o Gran Bretanya es xiulés l'himne?” No. Però això, encara, és Espanya, i està tant trencada, partida, destrossada i desprestigiada com la mateixa Copa del Rei...la de Sergio Ramos.

P.D.: Esparanza la pregunta adequada és: Per què xiulen l'himne i el rei aquesta gent?

Que torna el Madrid!

El Madrid va tornar a ser el Madrid ahir al Camp Nou. Tot i Mourinho. El portuguès finalment va escoltar els crits de l’afició blanca i va apostar pels jugadors d’atac per intentar salvar l’eliminatòria contra el Barça. Hi eren Kaka, Higuaín i Ozil, que juntament amb els de sempre van transformar un Madrid cadavèric amb l’au fènix. Però tot i així, no va poder amb el Barça. 

Tot i que ahir els de Guardiola s’emporten l’eliminatòria, és just començar parlant del Madrid, perquè és qui li va posar tota la salsa al menú d’ahir a la nit. Va arribar a Barcelona amb Pepe després que el Comitè de Competició es fregués les mans amb la trepitjada a Messi. El Camp Nou estaria encès, però amb la presencia del central blanc a l’equip, l’estadi blaugrana es va transformar. El Madrid encén l’afició culer amb la seva presència, però sumar ahir la de Pepe, era provocar. I això Mourinho ho sabia, començava guanyant l’entrenador portuguès. 

Higuaín posava l’ai al cor als primers minuts, encarant a Pinto i enviant la pilota fregant el pal, i no entrant de miracle. El Camp Nou en va tenir prou per fer rau-rau. Tornava el Barça de sempre, les badades de sempre i l’afició de sempre. Por és el que se sentia al barri de Les Corts. El Madrid havia vingut a morir matant, pressionava a dalt i no deixava sortir la pilota. Els de Guardiola estaven ofegats, i quan menys aire tenien els culers més creixien els blancs. 

Però si el Madrid té moltes vides, el Barça més. Fins al minut 30 estava irreconeixible, però en va tenir prou amb 15 minuts per moure un marcador que semblava mentida com no s’havia anivellat del costat dels blancs. A dos minuts per acabar la primera part, Messi decideix que li toca una mica de protagonisme i en un dels seus eslàloms, cedeix a Pedro perquè el canari posi l’1 a 0 al marcador. El Camp Nou respirava. Tres minuts més tard, l’Estadi blaugrana al•lucinava. Alves engalta una pilota a part dreta de la frontal de l’àrea blanca i deixa a les aranyes de Can Barça sense casa. Golàs del brasiler. Primera part de domini blanc i de marcador blaugrana. 

A la segona part el Madrid no es va rendir, al contrari. Entraven al camp Granero i Benzema per Lass i Higuaín. L’argentí havia perdonat massa. Poc aire li quedava al Madrid però suficient per aixecar-se. Cristiano, al minut 67, va tenir el premi a un bon partit, creuant un xut a Pinto que va acabar a la xarxa. Quatre minuts després, Benzema empatava a dos. Un gol més dels blancs i el Barça eliminat. Llavors Guardiola va fer de Mourinho i va treure a Mascherano per Alexis. Calia aguantar com fos, i els 18 minuts que quedaven varen ser una agonia pel Barça. Van tornar els vells esperits. El pessimisme. El cor a mil. De res havia servit tot el crèdit que s’havia guanyat l’equip de Guardiola en 4 anys que ho ha guanyat tot. 

Al final 2 a 2 i el Madrid eliminat. El problema pel Barça és que els blancs surten reforçats del partit d’ahir. Estan convençuts, una vegada més, que l’àrbitre no els hi va permetre passar l’eliminatòria, però sobretot han vist com se li pot jugar al Barça. Com van fer ahir. Pressió a dalt, contraatacant, ofegant al rival i fent jugar als bons; res d’això va passar a l’anada al Bernabéu i els de Mourinho ho van pagar caríssim. 

Eliminatòria calcada a la semifinals de Champions de l’any passat. D’aquí una setmana ningú parlarà d’un vestidor dividit. Ni dels clans. Sembla que pot tornar la millor versió del Madrid, aquella que no es rendeix i va a buscar els partits sempre. Aquella que ens espanta, ens enrabia i ens motiva. En definitiva, la que volem tots els amants del futbol. Si torna el Madrid, me n’alegraré per aquest esport, perquè això pot ser apassionant. I perquè davant s’hi trobarà la millor versió del Barça, que ahir, sense jugar a res, va aconseguir eliminar els blancs. Tant l’un com l’altre, fan un favor al futbol jugant com ahir. Partidàs.

Pinto també pinta

Ser porter és complicat. És una feina per solitaris, on veus com la glòria se l'emporten els altres. Estàs lluny dels teus companys i quan aquests celebren el vostre gol estan a l'altre punta. És una posició ingrata. On veus com el davanter rival celebra com si fos una victòria militar un gol senzill de fer. Ser porter vol dir quedar-se venut. No poder fallar perquè el teu error és el fatal, el que tots veuen. El que ningú arreglarà per tu. És una feina poc valorada on només pots ser el rei si atures un penal, el càstig més fàcil que pot convertir un futbolista. És una feina dura, i per això diuen que, per ser porter, s'ha d'estar una mica boig. Però també s'ha de ser una persona serena.

Demà les mirades estaran posades, entre molts altres llocs, en la porteria del Barça. No juga el de sempre, sinó que juga el de mai. Bé, sí, el de la Copa. Ho ha dit Guardiola "demà juga Pinto i deu més". La frase hauria de ser en el cas del Barça: Messi i deu més, Xavi i deu més o Iniesta i deu més. Però en aquest equip no és així. Amb Guardiola no és així. Demà el porter no és Valdés sinó l'andalús que ha aguantat la majoria de partits a la banqueta. El que està pel que sigui. El que fa pinya. El que explica acudits. El de la Copa. I és el que necessita més confiança, i com hem pogut veure, la del seu entrenador ja la té. Podria jugar Valdés, en una forma impressionant, però qui diu que el de Gavà pot no tenir un gran dia? És qüestió de justícia. Li toca a Pinto i punt.

Guardiola sap el que es fa i amb aquesta decisió, fa grup. Fa pinya com la fa cada dia l'andalús al vestidor. Aquesta és la seva competició, com la de Bojan, que finalment no jugarà per lesió. Aquest és el seu premi a tres anys sense aixecar mai la veu. A una estada a Can Barça assumint el rol de porter suplent. A uns anys de fe cega amb l'entrenador, amb l'equip i amb el projecte. Pinto és el Larsson de sota els pals. Ens va portar a la final de l'any del triplet aturant el penal contra el Mallorca a Martí. I demà li toca ser altre cop protagonista.  Demà tornarem a sentir els xiulets de l'andalús a Mestalla. Tornarem a veure la seva trena sobre el camp. I qui sap si el tornarem a veure somriure amb la Copa a les seves mans. S'ho mereix. Gràcies Pinto. Gràcies Pep.

La lluita de la setmana

M'ha agradat: veure com un poble pot derrocar un règim...
No m'ha agradat: ...que l'exèrcit marqui les pautes de la nova etapa a Egipte.

M'ha agradat: que "Pa negre" hagi arrassat als Goya...
No m'ha agradat: ...que diversos mitjans espanyols carreguin contra la pel·lícula perquè sigui catalana o l'hagi vist poca gent.

M'ha agradat: L'actitud de Raül Agné. Ja era hora que algú algun dia es plantés...
No m'ha agradat: ...l'actitud dels periodistes d'arreu de l'estat espanyol. No tots. Però uns quants són i seran així sempre.

M'ha agradat: que es faci el Mobile Congress a Barcelona...
No m'ha agradat: ...que els visitants se'n recordin del congrés pels robatoris patits.

M'ha agradat: La victòria del Barça a la Copa del rei de bàsquet...
No m'ha agradat: ...que no deixessin entrar estelades al pavelló.

M'ha agradat: La xerrada de Gervasio Sánchez i companyia al CCCB sobre els desapareguts d'arreu del món.
No m'ha agradat: ...que l'estat espanyol sigui l'únic que no fa res per desenterrar cossos de fosses comuns.

M'ha agradat: Aquesta notícia.
No m'ha agradat: aquesta altra. 

M'ha agradat: la calçotada del cap de setmana...
No m'ha agradat: ...els efectes secundaris. Menjeu-ne i sabreu de què parlo.