Quan un surt a un mitjà de comunicació ha de
saber que estàs exposat a la crítica. Gerard Quintana apareixia aquesta setmana
a El Convidat aixecant polèmica perquè no parlava en català amb els seus fills.
Havia caigut un mite. Les xarxes socials bullien i, algunes persones que li
havien estat menjant la polla els últims concerts de Sopa de Cabra,
manifestaven el seu desencís. Ràpidament, va sorgir l’altre cara de la moneda,
l’auto anomenada més progressista, defensant el líder dels Sopa dient que
tothom és lliure. I sí, tothom és lliure. Inclòs Gerard Quintana, i també els milers
de persones que comentaven el programa. Però aquest sector autoanomenat
progressista va desviar el debat dient que les crítiques venen del nacionalisme
català més feixista i intolerant. I no. No tota crítica és feixisme.
No es critica Gerard Quintana perquè parli en castellà als seus fills sinó perquè no els hi ensenyi a parlar el català. La mare d’ells és catalana. Castellanoparlant però catalana. Ell és de Girona, fill d’un policia gris vingut de Navarra i també és català. Ningú en dubte. Catalunya ha demostrat sobradament la seva tolerància cap als nouvinguts i les posteriors generacions, que de fet, han fet créixer el país més que qualsevol català de pura raça. Negar això és mentir. Defensar el català és defensar Catalunya, i es pot defensar Catalunya criticant. I la crítica (repeteixo) no és feixisme, una paraula que utilitzem massa a la lleugera.
Quintana ha d’entendre que hi hagi gent que el critiqui. En els últims concerts de Sopa de Cabra ha manifestat el seu independentisme. I aquest, comença primer pel sentiment...i després per la llengua. El català és un pilar bàsic del nostre país, que anirà lligat a la llibertat del nostre poble, com ho fa actualment. I és totalment compatible amb el castellà, faltaria més. Però el català és una marca nostra, a la que no podem renunciar en aquest camí a la independència o per mantenir l'identitat. I Quintana hi renuncia.
Ell fa vida entre Eivissa i Barcelona, en canvi, els seus fills viuen a les illes tota la setmana per motius que no ens importen. Això fa que potser els nens no aprenguin català a l’escola. Però a les classes no s’aprèn tot, ni a Eivissa ni a Catalunya. Son els pares els que han d’ensenyar els valors a casa. Algú podrà dir que Quintana no és a casa i per tant és més difícil. Però ningú va dir que ser pare fos fàcil. A més, el que importa en l’educació no és la quantitat sinó la qualitat. Per poc que hi sigui hauria d’haver ensenyat català als seus fills. Personalment ho faria. I l’excusa que a l’escola no els hi ensenyen no em serveix. Ensenyaria i parlaria català als meus fills (i crec que no sóc l'únic) vivint a Palamós, Eivissa o al Tibet.
En primer lloc, pels meus propis fills. Perquè parlin idiomes, quants més millor. S’ha demostrat que el parlar més llengües fa millor als nens. Els fa més vius. En segon lloc, per l’idioma mateix, un català que passa per uns mals moments, només el parlen uns set milions de persones, i al que es maltracta des de molts punt de fora i dins del país i se’n qüestiona que sigui la base del model educatiu del país. I en tercer lloc, per Catalunya, independència de la qual no entenc sense el català. Es critica a Quintana, o almenys jo ho vaig fer, per tot això.
Evidentment, pots fer amb els teus fills, i a casa seva, el que vulguis. Però Gerard si surts a la televisió, i més a El Convidat, on el Twitter va que crema, has de saber que hi haurà gent que et critiqui. Se’n diu safareig, no feixisme, com dieu tu, la Rahola (sí Pilar, també se'n diu llibertat) i els “progres” que t’han defensat. Resulta, Gerard, que som tan lliures com tu dius que ets.
No es critica Gerard Quintana perquè parli en castellà als seus fills sinó perquè no els hi ensenyi a parlar el català. La mare d’ells és catalana. Castellanoparlant però catalana. Ell és de Girona, fill d’un policia gris vingut de Navarra i també és català. Ningú en dubte. Catalunya ha demostrat sobradament la seva tolerància cap als nouvinguts i les posteriors generacions, que de fet, han fet créixer el país més que qualsevol català de pura raça. Negar això és mentir. Defensar el català és defensar Catalunya, i es pot defensar Catalunya criticant. I la crítica (repeteixo) no és feixisme, una paraula que utilitzem massa a la lleugera.
Quintana ha d’entendre que hi hagi gent que el critiqui. En els últims concerts de Sopa de Cabra ha manifestat el seu independentisme. I aquest, comença primer pel sentiment...i després per la llengua. El català és un pilar bàsic del nostre país, que anirà lligat a la llibertat del nostre poble, com ho fa actualment. I és totalment compatible amb el castellà, faltaria més. Però el català és una marca nostra, a la que no podem renunciar en aquest camí a la independència o per mantenir l'identitat. I Quintana hi renuncia.
Ell fa vida entre Eivissa i Barcelona, en canvi, els seus fills viuen a les illes tota la setmana per motius que no ens importen. Això fa que potser els nens no aprenguin català a l’escola. Però a les classes no s’aprèn tot, ni a Eivissa ni a Catalunya. Son els pares els que han d’ensenyar els valors a casa. Algú podrà dir que Quintana no és a casa i per tant és més difícil. Però ningú va dir que ser pare fos fàcil. A més, el que importa en l’educació no és la quantitat sinó la qualitat. Per poc que hi sigui hauria d’haver ensenyat català als seus fills. Personalment ho faria. I l’excusa que a l’escola no els hi ensenyen no em serveix. Ensenyaria i parlaria català als meus fills (i crec que no sóc l'únic) vivint a Palamós, Eivissa o al Tibet.
En primer lloc, pels meus propis fills. Perquè parlin idiomes, quants més millor. S’ha demostrat que el parlar més llengües fa millor als nens. Els fa més vius. En segon lloc, per l’idioma mateix, un català que passa per uns mals moments, només el parlen uns set milions de persones, i al que es maltracta des de molts punt de fora i dins del país i se’n qüestiona que sigui la base del model educatiu del país. I en tercer lloc, per Catalunya, independència de la qual no entenc sense el català. Es critica a Quintana, o almenys jo ho vaig fer, per tot això.
Evidentment, pots fer amb els teus fills, i a casa seva, el que vulguis. Però Gerard si surts a la televisió, i més a El Convidat, on el Twitter va que crema, has de saber que hi haurà gent que et critiqui. Se’n diu safareig, no feixisme, com dieu tu, la Rahola (sí Pilar, també se'n diu llibertat) i els “progres” que t’han defensat. Resulta, Gerard, que som tan lliures com tu dius que ets.
