Una Justicia cega, sorda, superba, caduca i feixista

Llegeixo que el jutge del cas Errejón, Adolfo Carretero (sí, Adolfo) demana protecció al Consell General del Poder Judicial. El món al revés. Un altre cop l’agressor, home, demanant protecció per un abús de poder. Deixo aquí la seva foto perquè li veieu la cara. El miro i em ve el cap l’Espanya de Gil i Gil a la banyera amb dos rosses fent un programa de màxima audiència. El que caldria protegir és a la víctima i no a un jutge. Però en fi, aquesta és la societat i el país on ens ha tocat viure. 

Tot, gràcies a una filtració d'imatges, intencionada o no, en que es mostra una actitut totalment agressiva de Carretero envers una Mouliaá, que ara diu que se sent desemperat davant l’allau de crítiques. Pobret. Se li està fent gran això. A principi de setmana semblava que la cosa no es faria massa gran. El dimarts l'Observatorio de la Violencia Doméstica y de Género va fer un comunicat que es limitava a denunciar la filtració del video, però sorprenentment, ni una paraula de l'actuació del jutge. Res, pessigolles. Ara però sembla que el CGPJ actuarà, segurament empès per les 900 queixes rebudes per part de la societat civil. 

Segons ell, va ser un interrogatori agressiu i insistent perquè en un cas tant sonat, l’actriu havia de justificar uns arguments sòlids per demostrar tal acusació. I sí, està molt bé, ella ha de demostrar que Errejón la va acosar sexualment però calen aquestes preguntes? Cal aquesta actitut? Cal aquesta humiliació davant tots els asistents al judici? Cal fer recordar a la víctima tota mena de detalls?

La resposta és no, evidentment que no. Ja no són el tipus de preguntes que feia, el què; sinó com les feia. L’actitut, el to, el com. Intol·lerables en un funcionari de l’estat que hauria de tractar a tothom igual, i amb respecte. I a jutjar per les imatges de l’interrogatori que li va fer a Errejón, a Mouliaà no la va tractar ni igual que al polític ni amb el mateix respecte. Aquest to no s’hauria d’utilitzar mai en un judici, i si s’arribés a utilitzar hauria de ser contra l’agressor. Però és clar, per Carretero, Errejón no és l’agressor sinó la víctima d’una campanya mediàtica de les feministes. I recordeu que tant li fa que siguis de dretes o d’esquerres, el patriarcat institucional i institucionalitzat funciona “viento en popa a toda vela”.

I així, amb aquest patriarcat i aquests homínids decidint qui és la víctima i qui no, com voleu que les dones denunciin algun abús sexual o quelcom relacionat si saben que s’hauran de trobar amb aquest tipus d’homínids amb toga? Com voleu que denunciin si s’hauran de gastar uns diners i passar un llarg tràmit per acabar humiliades per un home de cromanyó que suposadament ha d’impartir justicia? Poques denuncies hi deu haver comparat amb la realitat fora dels jutjats. 

Algú farà neteja al Poder Judicial?

Es parla i es critica molt a la classe política per trepitjar poc el carrer però al cap i a la fi, cada 4 anys podem decidir entre tots si els fem fora o no. En canvi el Poder Judicial és una altra història. Hi entren sempre el mateix tipus de jutges, de classe alta, de dretes I de bona familia; perfils que es poden permetre estar anys i anys sense treballar focalitzant tots els seus esforços en aprovar unes oposicions. En poques paraules, famillies hereves del Franquisme, perquè enganyar-nos. El cas és que un cop dins, no els podem fer fora. A la cadira per tota la vida, amb un bon sou, facin o no facin bé la seva feina. I al final de la vida professional, una bona pensió. Diuen que la Justícia és cega, en el cas de l'espanyola és cega, sorda, superba, caduca i feixista. I ja fa massa que dura. 

No soc gaire creient però espero que si els jutges no els jutja ningú més enllà de la societat, alguns tastin la justícia de Déu en el Judici Final, això sí, just. 

Excel.lent en guió i manipulació. Suspès en Història i Sociologia

Reconec que estic espantat. Veig i escolto les paraules del guionista de “La Casa en Flames”, Eduard Solà amb sorpresa. De fet, no sé si és sorpresa o por; i no sé si em fa més por que la suposada esquerra faci aquest discurs o que hi hagi gent suposadament catalanista que l’aplaudeixi o vagi fent likes per les xarxes a aquest tipus de proclames. Un discurs, també s’ha de dir, aplaudit per la dreta espanyola...i quan aquests aplaudeixen quelcom, hi hauríem d’estar-hi tots en contra.

M’explico.

El guionista, (com a bon manipulador d'històries i discursos que és, ja que no deixa de ser la seva feina), reivindica el seu premi com una victòria del “xarnego” per sobre el sistema establert burgès català, que té casa a la Costa Brava. Una “venjança” personal contra tot aquell que va aprofitar-se de la seva família a Catalunya, però que ell s’ha obert camí i ha arribat fins i tot a guanyar un premi escrivint en català. “Foteu-vos perquè el nét d’un castellanoparlant, immigrant i analfabet, ha guanyat un premi”, ve a dir Eduard Sola, així es diu aquest individu. Ho maquilla més tard dient que el seu premi és motiu de celebració, la victòria dels pobres contra els rics.

Més enllà de considerar-se el Robin Hood dels "xarnegos" (per l’americana que porta no ho sembla gaire), com si el seu premi salvés a tota una classe treballadora de tots els problemes del dia a dia i no especificar quin ric se’n reia i humiliava a la seva família; aquest senyor obvia i manipula diversos punts:

El primer, i més flagrant, és reduir la Catalunya de quan va arribar el seu avi a un país on els rics opressors parlaven català i els pobres oprimits parlaven castellà i eren analfabets. No. Els pobres eren analfabets per ser pobres, no per ser castellanoparlants. Hi havia pobres analfabets que eren catalanoparlants i no tenien casa a la Costa Brava, i rics burgesos que eren castellanoparlants. Perquè l’analfabetisme no ve implícit amb una llengua sinó a una classe social. Si el seu avi hagués anat a França a buscar-se la vida, li hagués passat el mateix. Ell seria analfabet per ser de classe baixa en una zona d’origen on ningú es va preocupar de donar-li una educació i els rics parlarien el seu idioma, en aquest cas el francès. Perquè els rics, solen ser la gent de sempre, la que estava present quan “es va repartir el pastís”. Propietaris de terres que més endavant varen industrialitzar-se. O sigui, les famílies de sempre de la zona. L’últim a arribar es queda sense res, i això passa a Catalunya però també a França, a Alemanya, a Itàlia, o fins i tot a petita escala, en els pobles.

El segon punt en contra d’aquest discurs, és que ve a dir que les estructures fetes a Catalunya que l’han fet arribar a guanyar un premi (escola, bilingüisme, esplai, drets socials) son A PESAR de la gent que té casa a la Costa Brava i “un barquito per sortir a navegar”. No, l’escola catalana, l’esplai, el bilingüisme i els drets, tant socials com lingüístics, s’han adquirit AMB, i no a PESAR, de la dreta/burgesia catalana; que va governar durant 30 anys sortint del franquisme. Queden molts drets a lluitar? Sí. Però ignorar el paper de la dreta catalana a la Catalunya d’avui en dia és, senzillament, manipular la realitat. O sigui, aquesta suposada victòria sobre el sistema que ell menciona, no és tal, ja que és precisament aquest sistema el que li ha permès deixar de ser un analfabet per arribar a ser guionista. S'equivoca al reivindicar-se com una venjança al sistema. Ets una victòria del sistema, i això està bé. 

El tercer punt és que obvia la burgesia del lloc d’origen del seu avi i ataca la de Catalunya. No noi, hauries d’atacar la que va obligar al teu avi a emigrar a una terra que era més pròspera! O és que la culpa de que el seu avi fos analfabet va ser de la gent que tenia casa a la Costa Brava? Potser el que tenia casa a la Costa Brava i un “barquito” va donar centenars de llocs de feina a centenars d’analfabets de fora de Catalunya. No té massa sentit criticar un sistema que li ha donat una oportunitat als teus avantpassats i t'ha permès millorar social i econòmicament fins a arribar a guanyar un premi a nivell nacional. Qui son els xenòfobs a qui ell es refereix si tant malament no li ha anat a un nét d'immigrant andalús...? Catalunya ha estat sempre terra d'acollida, la prova d'això és que al seu avi ningú li va negar que vingués. 

I aquí hauríem d’aclarir un altre mite que circula, i és aquell que diu que a Catalunya la varen aixecar els immigrants. No, Catalunya la varen aixecar, i encara l’aixequem; entre tots. Una zona/nació/poble/estat etc, no so'ls l’aixeca la gent que ve de fora, sinó que la gent de fora arriba a la zona perquè aquesta s'està aixecant i donant feina. Catalunya es va aixecar soleta i a pesar de l’Estat Espanyol. I si no hagués arribat gent d’altres regions d’Espanya, hagués vingut gent de l’estranger. La mà d'obra que emigra el que vol és menjar, tant li fa la llengua que es parli al nou país. Òbviament, que a Catalunya la mà d’obra va ser castellanoparlant, per raons geopolítiques però si no hagués estat espanyola, hauria estat d’altres indrets. Prou ja de dir que els “xarnegos” vàren fer gran Catalunya. La varen fer gran els catalans de 8 cognoms del país i la gent de fora. Tots. És més, prou ja de la paraula "Xarnego", un terme que va recuperar precisament Ciutadans, quan semblava que ja estava enterrat en l’oblit de l’imaginari català.

I aquí ve el meu últim punt contra aquest discurs suposadament d’esquerres, que es toca, i molt, amb el de la dreta. I això és perillós. Després ens queixarem que ningú vota les esquerres i que la dreta s’apropia segons quines batalles, però és que la "progressia" cada cop té un discurs més pobre intel·lectualment parlant. Quan t’acostes a idees que podria firmar un votant de Ciutadans (“es que yo soy xarnego y voy contra el sistema que no me deja vivir”), malament.! Quan t’acostes a una actitud i un llenguatge de “venjança” (a por ellos! Oe!), malament! I quan tens milers de likes de feixistes espanyols i espanyolistes que ni estimen l’idioma, ni estimen l’esplai, ni estimen el bilingüisme, ni estimen el cinema, ni estimen el català, ni estimen Catalunya; malament! L’esquerra progre té un problema quan perd els papers i el discurs per una cadira o subvenció. I amb ella, el problema el tenim tots plegats. 

En definitiva, que una catifa vermella ni uns focus, ens il·luminin i no ens deixin veure les mentides i manipulacions. N’hi ha que tenen un excel·lent en guió i manipulació però un suspès (si és que encara es pot suspendre a algú) en Història i Sociologia. Vigileu a què aplaudiu i li feu like. 

El valencià emprenyat

Foto: Biel Aliño/EFE

La manifestació d’aquest dissabte a Valencia em recorda a la Catalunya del català emprenyat. En aquest cas el valencià emprenyat. Aquells temps on, com resa l’himne del Barça, tant se val d’on venia (el català emprenyat) si del sud o del nord. Si d’Esquerra, de Junts o de la CUP. Una bandera ens agermanava: haver acabat la paciència. La sensació que formar part d'Espanya no aporta cap benefici quan les coses es posen crues. 

Amb la DANA i la seva gestió, el valencià s’ha vist igual que nosaltres fa uns anys. Tant els de dretes com els d'esquerres. Amb uns polítics escollits totalment ineptes, confiaven en que el “papa” estat els ajudés. I al final han hagut de rescatar la frase de Vicent Andrés Estellés "Sols el poble salva el poble". Perquè de policia i les forces de seguretat de l’estat ni rastre fins al cap d'uns dies. És clar que a Valencia no havien muntat un referèndum. I amb tot, més de 200 morts a l’esquena i Mazón no dimiteix. Un polític més del Partit Popular enmerdat fins a dalt que no plega. Un altre cas aïllat.

Ara, esperem que el que canviï sigui el poble valencià. Esperem que hagi servit perquè despertin. Abandonin PP i Vox, es desentenguin de la política anticatalana, que tant els ha encegat i aspirin a ser quelcom més que la platja de Madrid. L’estat espanyol tampoc aporta cap tipus d’alternativa per una comunitat, la valenciana, que aporta i rep poc, la cancel·lació dia sí, dia també del corredor mediterrani en seria una bona prova. Potser, si miren una mica més enllà, cap a dalt en comptes de cap a Madrid, encara ens compraran allò dels Països Catalans.

Don't Look Back in Anger. Tornen els Oasis

A les 9 saltava la noticia. I a falta de bones noves aquesta ha caigut com aigua de Maig per tota una generació, la meva, que esperava aquest moment fa anys. Tornen els Oasis. Els germans Gallagher per fi, s’han posat d’acord i finalitzen amb dies de rumors que especulaven sobre una possible gira. Sí, avui a les 8 es confirmava que faran 14 concerts en total. De moment, tots a les illes britàniques. Dos a Cardiff, quatre a Manchester i Londres i dos a Edimburg i Dublín. Un regal per tota una generació. Un retorn als 90 amb totes les de la llei. Perquè els Oasis son el grup de la dècada, com els Beatles als 60 o els Queen als 80.

Els Oasis son música, revel·lia, alcohol, cabells endavant, tabac i festa. Un grup del nord i de working class posant banda sonora a una dècada on al Regne Unit la joventut només pensava en “Cigarretes and Alcohol” però vist amb la perspectiva dels 20 anys següents amb 11-S i guerres durant una dècada, no estaven tan malament. Sonaran Whatever, Wonderwall, Don’t Look Back in Anger, Stand by me o Stop Crying Your Heart Out. Obres mestres. Himnes generacionals. 

Però confio en poder escoltar en viu i en directe cançons més canalles, com Supersonic, She’s Electric, Columbia o la mateixa Cigarrettes and Alcohol. Confio sentir un solo de Noel Gallagher a Champagne Supernova i que caigui l’estadi de Wembley. Confio en veure Liam Gallagher insultant el públic i tirant una pandereta perquè es matin tots per ella. Despreci Made in Liam. En realitat ens agrada.

Però més enllà de quines cançons tocaran (i el preu de les entrades que encara no s’han fet públiques) la incògnita serà com es portaran els dos germans de Manchester. És cert que ja no tenen vint anys, que els dos son pares i estrelles del rock “apagades”. També és cert, que els beneficis diuen que rondaran els 60 milions d’euros, per tant, per aquest mòdic preu pots portar-te bé ni que sigui tot l’estiu de 2025. Però un germà és un germà, i els que en teniu, sabeu de què parlo. Només un germà et pot treure de polleguera a nivells superiors.

Imagino que ni compartiran avió, ni furgoneta, ni hotel, ni res que no sigui l’estrictament professional. Millor per tots. Que comparteixin escenari tants anys després és per celebrar-ho. Ho farem l’estiu que bé...i creuem els dits perquè al tercer concert no es matin.

Torna Puigdemont, tornen les mentides

Torna Puigdemont i no sé si amb ell torna la democràcia. Ho dubto. Però com a mínim torna per mostrar les vergonyes d’un estat espanyol cada vegada més corrupte i podrit. I no només parlo del sistema judicial. Parlo de tots i de tothom. També partits polítics, patronals, mitjans de comunicació i el poble, que més que callar i abaixar el cap amb totes les barbaritats policials i judicials que ha fet l'estat, borden encara més. Perquè la tornada de Puigdemont els farà tornar a dir tonteries a molts d’ells. I molts, no son jutges, sinó còmplices. Torna Puigdemont i amb ell tornen les mentides.

I tornaran a dir que va fugir al maleter d’un cotxe. Ho sentireu forces cops. I no, va marxar abans que el “cacessin” abans d’anar a per ell. A la part del davant del cotxe si de cas. Però digues una mentida vint vegades que al final la gent se la creu. Perquè l’ordre de cerca i captura va ser després que Puigdemont marxés del país. Era d’esperar el que farien els jutges després que tot un país li hagués tret les vergonyes a un sistema judicial i policial que no va saber trobar les urnes. Però no, no va marxar en un maleter.

I no, no ha fugit de la justícia, al contrari. Això també ho diran, que és un fugitiu. I sí, ho és, però de la justícia espanyola. O de la injustícia espanyola, hauríem de dir. Mentre ha estat vivint a l’estranger aquests 9 anys, Puigdemont s’ha presentat davant la justícia d’Alemanya, Itàlia o Bèlgica, i mai, mai n’ha defugit. I mai, mai, se l’ha acusat de res. Per tant, alguna cosa falla a la justícia...espanyola. Per tant, no, no és un “foragido” que diuen ells.

Us diran que la seva tasca fora d’Espanya no ha servit per res. I sí, és veritat que Europa no ens mira, però aquests 9 anys ha sigut el corcó de molts diputats espanyols a Estrasburg, que han hagut de veure i tragar-se les paraules del President Puigdemont. Se l’han menjat amb patates i no han pogut evitar la seva repercussió en televisions, mitjans etc. El volien silenciat, callat i tancat, i no ho ha estat. Què han fet pel procés els que es varen quedar a passar uns anys a la presó? Poca cosa. Les dues opcions però, dignes i respectables.

T’agradarà o no, t’haurà “enganyat” o no, però Puigdemont és a hores d’ara la persona al planeta terra que fa enfurismar més a la banda de simis que corre pels passadissos dels jutjats de mig país, als tertulians que treuen bilis a alguns platós o als cunyats de mig país i això amics, és molt. O poc, segons es miri, però a hores d’ara és el que tenim mentre d’altres aproven pressupostos a canvi de res i recolzen governs a canvis de promeses que tothom sap que mai es compliran. És el que hi ha, "disfrute lo votado". 

Tots sabem que Puigdemont no ens portarà a la independència, però ens acompanyarà al viatge i sobretot tocarà els collons a qui no ens deixa arribar a bon port. Qui més ha fet més per mantenir viu el procés? Ningú. Així que mentre no ens posem les piles, Puigdemont és l’única arma independentista contra un estat i una societat que menteix dia sí i dia també. Bé, l'única arma no, també hi ha el poble...però aquest ja n'està fins els collons. 

20.000 especies de abejas. Pel·lícules que son mel

Vol de La Habana a Madrid. 9 hores i escaig per davant i he de decidir què faig, intentar dormir, llegir, mirar alguna sèrie meva o encendre la pantalla aviam què tenen aquesta gent d’Iberia. Em decideixo per l’última opció, i encerto. La cara de la nena del cartell s’assembla a Aitana Bonmatí així que la pel·lícula no pot fallar. Gran criteri, el meu. “20 mil especies de abejas” es una obra basca i això també m’acabi decidint a passar dues hores mirant-la. Es allò de catalans i bascos que no s’aguanta per enlloc, ja ho sabeu però entremig de deu mil pel·lícules de Star Wars, Harry Potter i Fast and Furious què voleu. Estic a punt de descobrir una pel·lícula que és mel, sense ser-ne conscient ni saber-ho. Així les bones històries encara tenen més bon gust.

De què va “20 mil especies de abejas”?

Doncs va de com un nen de 8 anys a qui tothom diu Aitor, no vol dir-se Aitor (es fa dir Coco) i de fet, no vol ser un nen. Bàsicament, perquè no s’hi sent, un nen. Tot això en el context d’un estiu al poble dels avis on la pressió sobre ell/ella es va agradant conforme passen els dies a la piscina, o a casa, o al carrer o a les festes. Tot això amb la seva mare en plena crisi existencial i els seus germans passant un estiu normal a casa el poble de l’avia. Molta gent a una casa però Coco es va sentint cada cop més sola i es va fent petita, i va reflexionant sobre què és i què vol ser, amb tot just 8 anys.

La família tradicional basca es trobarà amb què ha d’afrontar la situació de l’Aitor o la Cocó. I tindrà dos opcions: veure la realitat o mirar cap una altra banda. Com realment passa en totes les realitats de la vida, de fet. Alguns membres, els més conservadors miraran cap una altra banda i altres assumiran a Coco tal com és, i punt. Com ha de ser.

Tota l’historia de Coco interpretada de forma meravellosa per Sofía Otero, de només 8 anys, que ja ha estat premiada en diversos certàmens pel seu paper en aquesta pel·lícula. Un personatge que atrapa des del primer moment que veus que pixa dreta a sobre un arbre i que només troba la pau i és ella mateixa cuidant les abelles amb la seva tia avia, una altra “outsider” de la societat. Allà i amb ella, viu una bombolla i parla de si mateixa en femení. Una bombolla d’abelles i mel que es trenca cada cop que puja a la furgoneta per tornar al seu poble. Al final però, haurà de ser honesta amb si mateixa i afrontar el problema. Ella i tots.

Explicar històries properes, una "nova" forma de fer cinema

Se’ns dubte una meravellosa història amb aires de “Estiu de 1993” a la basca. "Alcarrasseja" i això està bé entre tanta marabunta cinematogràfica. Una obra que fa pensar i meditar sobre les histories reals, les persones i la pressió cultural i social que reben els que se surten dels marges establerts de la tradició. Una petita joia que hauria de ser obligada en qualsevol escola de l’estat espanyol per afrontar el problema de cara i no mirar cap una altra banda. Però això és molt demanar en l'Espanya d'avui en dia on alguns portarien a Coco a un metge perquè "es curi". El país seria un altre si invertíssim dues hores d’escola per veure aquestes realitats i no en tallar ampolles de plàstic per penjar a les parets. Educació, educació i educació...però amb una finalitat, no per tenir nens i nenes cuidats de 9 a 5 de la tarda. 

Mentrestant, seguirem buscant pel·lícules que son mel, en petites pantalles que ens acompanyen en vols llargs. Petites joies i petites abelles que ens permeten estar dues hores en una bombolla entre tants depradedors cinematogràfics. 

Feliç separació. Benvolgut retorn

Aquesta setmana hem conegut que els Manel s’agafen un temps. El grup català no es dissolt, simplement es dedicaran per separat a altres projectes i, suposem que en un futur, tornaran per seguir fent música junts. O no. Un anunci no massa pompós per la repercussió i l’impacte que ha tingut la banda barcelonina per a molts catalans. Si això és el seu adéu definitiu, sincerament, mereixien un comiat més digne de ser recordat. 

I no, no és un grup que ens caigui especialment bé. Son els nens macos de la capital fent música i tenint la llibertat de fer el que vulguin sabent que es poden arriscar. Que sempre han tingut una xarxa que els recollirà si algun dia s’estavellen i fracassen amb la seva música. Però tot i així, ens han atrapat, almenys a mi i a molts, i he de dir, que em provoquen sensacions contraposades, odi i estima a parts iguals (bé potser més estima que odi, sinó no estaria escrivint això).

I és que els Manel varen aparèixer a la vida dels nascuts als anys vuitanta com qui no vol la cosa. I així va arribar a les nostres orelles “Ai, Dolors!”, "Dona Estrangera" i “El Pla Quinquennal”. Ukeleles, cançons sense pretensions, lletres surrealistes, situacions quotidianes. Coses que no havíem escoltat mai a casa nostra i que van fascinar a milers de catalans joves del que s’anomenava abans, classe mitjana. I amb això varen quedar-se a les nostres vides posant banda sonora a una Catalunya desenfrenada que guanyava Copes d’Europa i plantava cara a l’estat espanyol; potser de la millor versió de Catalunya que hem tingut mai. Aquella que era capaç d’emprenyar-se i capaç de gaudir de la vida a parts igual. La que s'havia tret de sobre la por a perdre. 

Ells també tenien molt a perdre però no varen tenir por. I varen saber evolucionar i deixar l’Ukelele i el Palau de la Música amb Guardiola al seient per introduir nous instruments i noves formes d'expressar-se, ja al segon disc. I d'aquí varen néixer cançons com "Benvolgut", "Teresa Rampell", "Quin dia feia, amics!", "Aniversari", "Ai, Yoko!" o "La Cançó del Soldadet". I els Manel varen deixar de ser els Manel que haviem conegut.

Però que varen deixar l'Ukelele al segon disc i es varen tornar un xic més elèctrics, això els que no els han/heu escoltat mai, encara ara, no ho saben/sabeu. Quan vulgueu us hi poseu. Perquè sí, els Manel varen evolucionar (cosa que vosaltres no) a cada disc. I se superaven. 

I això no és fàcil. Suposo que desgasta i per això volen emprendre camins diferents. Manel necessita aire fresc, i els entenem. Mentrestant, els seguirem escoltant i pensant en la Vanessa (si llegeixes això, una abraçada molt gran), en si en Miquel i l'Olga segueixen junts, en la veïna que assaja per una audició i puja a donar taronges de no sé quin poble. Seguirem pensant en que es demanin desitjos als aniversaris, seguirem pensant en la Teresa Rampell quan veiem el balanceig d’unes arracades o passant pel Pont de Vallcarca. Pensarem en dos-cents dansaires otomans que somriuen i piquen de mans i seguirem mirant el Mar d’una altra manera. Per què ens agradi o no, ja formen part de la nostra vida, almenys de la meva. Gaudiu de la separació, que corri l'aire però que sapigueu que el vostre retorn serà més que benvolgut.