Decideixo passar aquest 12 d'Octubre desconnectat del món. Tot el dia fora. Sense internet, sense Twitter ni Facebook, i sense veure cap telenotícies ni cap portal web. Només amb aquest nom: "dia de l'Hispanitat", ja em vénen totes les picors al cos. I podria ser pitjor, perquè abans en deien "El día de la raza". El concepte "Hispanitat" m'espanta, m'atabala, desconec si hi estic inclòs. No sé què és això però fa anys que ho sento. L'any passat també. I penso que res ha canviat. Res de res. Visc en un bucle.
Cap al vespre és quan m'incorporo a la xarxa i al món per a veure com ha anat el dia i veig que ha anat com en els últims anys, amb una manifestació per part dels que volen una Espanya unida i, per tant, una Catalunya dins l'Estat Espanyol. O sigui, els catalans que neguen el dret a decidir. El passat 12 d'Octubre els unionistes també van quedar a la Plaça Catalunya i els feixistes a Montjuïc. Escolto els mateixos discursos, veig a la mateixa gent (o potser menys), observo les mateixes banderes, llegeixo les mateixes declaracions, tinc les mateixes reaccions. I penso que res no ha canviat. Res de res. Visc en un bucle.
Amb prou feines s'emplena la plaça. Es veu menys gent que l'any passat però els unionistes diuen que ha estat tot un èxit, que hi ha hagut més gent que mai. Que la "minoria silenciosa" s'ha manifestat. Jo diria que s'han quedat a casa, al voltant de 6 milions de persones, o més. Veig els feixistes de sempre, aixecant el braç, amenaçant, organitzant-se, atemorint amb total impunitat mentre per una estel·lada en una pista de bàsquet et poden apallissar i multar. I penso que res no ha canviat. Res de res. Visc en un bucle.
Sánchez Camacho i Albert Rivera com a caps de cartell. Polítics mainstream que senyalen Mas i Junqueras com a "culpables" de la deriva sobiranista de Catalunya. Parlen de la corrupció de Pujol i de Millet. Parlen d'igualtat i de no separar, criden consignes per una Catalunya dins d'Espanya i ho fan en castellà. Catalunya estima Espanya. Espanya estima Catalunya, diuen ells. Cap dels seus partits, però, sembla demostrar aquest afecte. Si estimes Catalunya no et vols carregar el seu idioma, el seu sistema educatiu, les seves competències, la seva cultura. Cap del dos sembla recordar que als seus partits també hi ha hagut corrupció. Cap dels dos sembla recordar que això no és una dèria d'Artur Mas. Segueixen sense entendre res o fent veure que no han entès res. Segueixen fent el seu paper. I penso que res no ha canviat. Res de res. Visc en un bucle.
La portada de La Vanguardia porta polèmica. Sembla que la foto que han utilitzat per il·lustrar la manifestació del 12-O és de l'any passat. Potser es pensen que ens mamem el dit. Que som tontets i que ens ho tragarem.
Rectifiquen, error humà, diuen. Però no, l'error és editorial, la seva línia encara va amb allò de la tercera via, esperant una resposta de Madrid. Són així des de que va arribar Màrius Carol i Albert Gimeno a la direcció. Dic mentida, La Vanguardia ha estat així des de sempre. Esperant alguna cosa de Madrid. Porten més de cent anys esperant. I penso que res no ha canviat. Res de res. Visc en un bucle.
Aquest any la polèmica l'ha posat el diputat del PP José Antonio Coto, afirmant que Tomàs Molina havia dit que el 12-O a la tarda plouria i al final no ho va fer. Segons el polític popular, això va perjudicar la concentració ja que molta gent va decidir quedar-se a casa, fet que justificaria que hi hagués menys gent que l'any passat (recordem que la seva superior, Sánchez Camacho, havia dit que eren més que mai). Culpa Tomàs Molina i TV3 de la poca asistència, com si la catalana fos la seva televisió de referència. Normalment el Partit Popular portava la política a unes quotes baixíssimes, ara les porta cap al cel. El nivell de segons quins partits i segons quins polítics és de vergonya. I penso que res no ha canviat. Res de res. Visc en un bucle.
Escolto la gent del carrer. La gent que va a manifestar-se; alguns ho fan per Espanya, uns fins i tot, per Catalunya. D'altres (tristament) en contra d'aquesta. Uns quants no són ni d'aquí, han vingut d'arreu de l'Estat Espanyol a emplenar la plaça. Ni així, pobrets. Han punxat. Alguns entrevistats són de vergonyeta, penso amb tots els respectes. Els seus arguments són pobres, dèbils, molt debatibles i molt rebatibles; tant que al segon ja podries contestar el que contestes sempre, perquè ja estàs més que entrenat. Com Artur Mas davant Ana Pastor. Fàcil. Sento que els seus arguments, si se'n pot dir així, són els mateixos de sempre, els mateixos de l'any passat. Estan decidits i nosaltres també. No canviarem la nostra opinió i ells tampoc i estem en el mateix punt que el passat 12-O. I penso que res no ha canviat. Res de res. Visc en un bucle.
L'única manera que veig de sortir-ne és votant.
Acabem amb això.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada