Cassoles per canviar-ho tot

Buides fan sorroll si les piques. I bastant molest. Un soroll metàl·lic que s’escampa i s’escampa i repica a les parets. I t’entra per les orelles i se’t posa al cervell. Si la piques al balcó és perillos, perquè és encomanadís. El conjunt de sorolls de moltes cassoles picant no és molest, sinó és un soroll de protesta. 

Ahir a molts carrers de la ciutat de Barcelona, i de Catalunya en general, es va sentir aquest soroll de protesta. Volem votar. I ho hem demanat de diferents maneras. Ho hem fet tot: ho hem demanat formalment, ens hem manifestat, ens hem agafat les mans i hem travessat el país, hem fet una V de quasi dos milions de persones. Ni un gest de violència. Però, tot i això, la resposta és la mateixa. No a tot. 

Ahir, un petit pas més. Ara toca picar les cassoles buides com en el seu moment sonaven a Argentina per primer cop per protestar contra “el Corralito”. També sonen com varen sonar pel “No a la Guerra”. Ara sonen pel Sí a la democràcia. Pel dret més bàsic que pot tenir un ciutadà en un país occidental, el dret a vot. Sonaven ahir a les deu. No hi ha gana, però hi ha ganes. Ganes de votar. 

La gent no protesta per un plat a taula, almenys no tots, però si seguim així potser sí que ho acabarem fent tots. Espanya ens escanya. No ens dona ni un plat servit, ni ens el deixa cuinar. Amb Espanya la cassola sempre ressona i sempre està buida. Les cassoles sonaven ahir contra la prepotència de l’Estat, contra la falta de democràcia, contra aquesta prepotència castellana, contra aquesta falta de dignitat. Sonaven contra Bàrcenas, les targetes negres. Contra el Matas alliberat, contra la gestió de l’Ébola i contra l’atur. Contra la corrupció. Contra el PP i contra el PSOE. Ull, també contra Pujol. Contra el de sempre. Les cassoles ressonaven com mai per acabar amb el de sempre.

Quan comencen a sonar cassoles buides al carrer, és significatiu. Van sonar a Argentina i van caure diversos governs. Van sonar per la guerra d’Iraq i va caure un govern mentider. Al final, les cassoles ens indiquen que estem al final del camí. Catalunya vol un canvi i les cassoles són la seva veu, com ho seran els seus vots aquest diumenge. Volem marxar. Volem l’independència. Volem que sonin les cassoles arreu. Les cassoles van acabar amb “el Corralito” i amb Aznar i els seus (per una temporada). Volem soroll que molesti. Sorolls de protesta. Volem cassoles. Cassoles per canviar-ho tot. 


@palamospower

Un consol pel cònsol

S'havia de comentar. No volia deixar passar l'oportunitat que em brindava la notícia. El cònsol general d'Espanya a Perpinyà, Gauden Villas, afirma que "visc amb resignació i impotència que la meva filla hagi d'estudiar en català". El diplomàtic ho deia en dues entrevistes concedides als diaris "Información" i "El Levante" d'Alacant i València, respectivament. 

És trist, però no deixa de ser un exemple de l'actitud d'alguns personatges que corren per les espanyes, o en aquest cas, fins i tot per fora. El primer que vull comentar és que aquest senyor i la seva gent, deuen ser els únics que lamenten que els seus fills siguin bilingües i dominin les llengües. De fet, si la seva filla viu a Perpinyà per tant, serà serà trilingüe, i si hi afegim l'anglès potser pot arribar a parlar quatre idiomes amb fluidesa en un futur. Quelcom que molts pares voldrien pels seus fills. 

Però ai! Un d'aquests és el català i per tant, d'aquí la preocupació. Fos suahili, cap problema. Si fos coreà, endavant. Amb el letó no hi trobaria cap pega. La preocupació arriba quan a la nena la fan estudiar en català. Intolerable. Així que l'home ho viu amb "absoluta resignació i impotència". 

Les perles d'aquest home no acaben aquí. Obviament, en el seu pas pels mitjans valencians parla de com és i com es viu a Perpinyà. Ciutat francesa però que (gairebé) tots coincidim en catalogar-la com la capital de la Catalunya Nord, un concepte negat per molts com ell. El senyor Villas especifica que "els ciutadans de Perpinyà se senten catalans del nord". Quina gran novetat! Però ell segueix i diu que "se senten orgullosos de ser catalans i ho viuen amb normalitat i sense estridències". Sublim. 

Poseu-vos en la seva pell. Imagineu com de xocant ha de ser quan has afirmat i reafirmat que els Països Catalans no existeixen. Que el català no es parla a l'Aragó, ni a les Balears, ni molt menys a la "Comunidad Valenciana" i ja no diem a França. De cop, arribes a Perpinyà i et parlen català! I a sobre la gent se sent catalana! I encara més: se'n senten orgullosos!. Com s'atreveixen?. A mi em bulliria la sang. 

No puc parar d'imaginar-me el xoc que va tenir aquest home al arribar i descobrir que la seva filla hauria d'estudiar en català, fora de Catalunya. Cara de poema. Éll. A éll. Com s'havia de veure. Membre del grandiós i hegemònic Partit Popular i antic càrrec del Departament de Relacions Externes del Govern de Francisco Camps (Sí, Relacions Externes. Allò que la gent del seu partit critica de la Generalitat de Catalunya però sembla que no hi ha problema que ho facin a la Comunitat Valenciana) i havent d'escolaritzar la seva filleta en català. Humiliant.

I és clar, està preocupat perquè "estudiar català no farà cap bé a la seva filla". Però ràpidament especifíca que ho fa perquè no tenen cap més elecció. Ho en català o res. O sigui, que a França les famílies no tenen dret a escollir l'idioma amb el que escolaritzar els seus fills?! Sorpresa. Resulta que no passa a cap estat del món. I Catalunya no és, no ha de ser, i no serà, una excepció. O és que ha demanat a l'escola que a Perpinyà canviïn tots el català o el francès pel castellà? Resposta: ni s'hi ha atrevit. 

Gauden Villas, tot i ser un professional de l'ignorància i un embrió de la casta política, ha arribat prou amunt. I cobra dels nostres impostos, vull recordar. I segur que li espera un bon futur a Espanya i dins l'aparell de l'estat espanyol si segueix amb les mateixes idees. Farà carrera. El "problema" el tindrà quan la seva filla sigui gran i parli quatre idiomes i un d'ells sigui el català. Llavors tindrà un problema, i gros. Déu no ho vulgui! Arribat el moment haurà de decidir entre suicidar-se o matar la nena. 

Per sort, això encara no ha arribat, i ja deu haver demanat un trasllat a Guinea Bissau. De moment però, només afirma que viu amb resignació i impotència que la seva filla hagi d'estudiar en català. Mentrestant, nosaltres vivim amb resignació i impotència que hi hagi gent com el senyor Gauden Villas. Per això volem marxar i marxarem. I al final, tot i que al sud de França se seguirà estudiant en català a pesar del senyor Villas, ja no passarà a Espanya. I això serà un petit consol pel cònsol (de Guinea Bissau). 

Visc en un bucle. Acabem amb això

Decideixo passar aquest 12 d'Octubre desconnectat del món. Tot el dia fora. Sense internet, sense Twitter ni Facebook, i sense veure cap telenotícies ni cap portal web. Només amb aquest nom: "dia de l'Hispanitat", ja em vénen totes les picors al cos. I podria ser pitjor, perquè abans en deien "El día de la raza". El concepte "Hispanitat" m'espanta, m'atabala, desconec si hi estic inclòs. No sé què és això però fa anys que ho sento. L'any passat també. I penso que res ha canviat. Res de res. Visc en un bucle. 

Cap al vespre és quan m'incorporo a la xarxa i al món per a veure com ha anat el dia i veig que ha anat com en els últims anys, amb una manifestació per part dels que volen una Espanya unida i, per tant, una Catalunya dins l'Estat Espanyol. O sigui, els catalans que neguen el dret a decidir. El passat 12 d'Octubre els unionistes també van quedar a la Plaça Catalunya i els feixistes a Montjuïc. Escolto els mateixos discursos, veig a la mateixa gent (o potser menys), observo les mateixes banderes, llegeixo les mateixes declaracions, tinc les mateixes reaccions. I penso que res no ha canviat. Res de res. Visc en un bucle. 

Amb prou feines s'emplena la plaça. Es veu menys gent que l'any passat però els unionistes diuen que ha estat tot un èxit, que hi ha hagut més gent que mai. Que la "minoria silenciosa" s'ha manifestat. Jo diria que s'han quedat a casa, al voltant de 6 milions de persones, o més. Veig els feixistes de sempre, aixecant el braç, amenaçant, organitzant-se, atemorint amb total impunitat mentre per una estel·lada en una pista de bàsquet et poden apallissar i multar. I penso que res no ha canviat. Res de res. Visc en un bucle. 

Sánchez Camacho i Albert Rivera com a caps de cartell. Polítics mainstream que senyalen Mas i Junqueras com a "culpables" de la deriva sobiranista de Catalunya. Parlen de la corrupció de Pujol i de Millet. Parlen d'igualtat i de no separar, criden consignes per una Catalunya dins d'Espanya i ho fan en castellà. Catalunya estima Espanya. Espanya estima Catalunya, diuen ells. Cap dels seus partits, però, sembla demostrar aquest afecte. Si estimes Catalunya no et vols carregar el seu idioma, el seu sistema educatiu, les seves competències, la seva cultura. Cap del dos sembla recordar que als seus partits també hi ha hagut corrupció. Cap dels dos sembla recordar que això no és una dèria d'Artur Mas. Segueixen sense entendre res o fent veure que no han entès res. Segueixen fent el seu paper. I penso que res no ha canviat. Res de res. Visc en un bucle. 

La portada de La Vanguardia porta polèmica. Sembla que la foto que han utilitzat per il·lustrar la manifestació del 12-O és de l'any passat. Potser es pensen que ens mamem el dit. Que som tontets i que ens ho tragarem. 
Rectifiquen, error humà, diuen. Però no, l'error és editorial, la seva línia encara va amb allò de la tercera via, esperant una resposta de Madrid. Són així des de que va arribar Màrius Carol i Albert Gimeno a la direcció. Dic mentida, La Vanguardia ha estat així des de sempre. Esperant alguna cosa de Madrid. Porten més de cent anys esperant. I penso que res no ha canviat. Res de res. Visc en un bucle. 

Aquest any la polèmica l'ha posat el diputat del PP José Antonio Coto, afirmant que Tomàs Molina havia dit que el 12-O a la tarda plouria i al final no ho va fer. Segons el polític popular, això va perjudicar la concentració ja que molta gent va decidir quedar-se a casa, fet que justificaria que hi hagués menys gent que l'any passat (recordem que la seva superior, Sánchez Camacho, havia dit que eren més que mai). Culpa Tomàs Molina i TV3 de la poca asistència, com si la catalana fos la seva televisió de referència. Normalment el Partit Popular portava la política a unes quotes baixíssimes, ara les porta cap al cel. El nivell de segons quins partits i segons quins polítics és de vergonya. I penso que res no ha canviat. Res de res. Visc en un bucle. 

Escolto la gent del carrer. La gent que va a manifestar-se; alguns ho fan per Espanya, uns fins i tot, per Catalunya. D'altres (tristament) en contra d'aquesta. Uns quants no són ni d'aquí, han vingut d'arreu de l'Estat Espanyol a emplenar la plaça. Ni així, pobrets. Han punxat. Alguns entrevistats són de vergonyeta, penso amb tots els respectes. Els seus arguments són pobres, dèbils, molt debatibles i molt rebatibles; tant que al segon ja podries contestar el que contestes sempre, perquè ja estàs més que entrenat. Com Artur Mas davant Ana Pastor. Fàcil. Sento que els seus arguments, si se'n pot dir així, són els mateixos de sempre, els mateixos de l'any passat. Estan decidits i nosaltres també. No canviarem la nostra opinió i ells tampoc i estem en el mateix punt que el passat 12-O. I penso que res no ha canviat. Res de res. Visc en un bucle. 


L'única manera que veig de sortir-ne és votant. 

Acabem amb això.

Cal fer la V

Finals d'estiu i de fons, ja destaca una data marcada per molts al calendari. Marcada amb una V. És la de l'11 de Setembre, la Diada, que els últims anys s'ha convertit en una reivindicació massiva del català emprenyat. L'independintista. Aquest cop tocarà sumar forces, i gent, per formar una V a Barcelona. Una V de votar, que és el que Volem, siguem o no independentistes. Volem Votar. 

Una V de Victòria. Una V de Voler per aconseguir el Poder. Una V de Validesa. De Valors i de Valor. Farem una V perquè volem Veure un país independent. Una V de Volar ben lluny. Una V de Violí, que és el que toquen uns quants. Una V de Visió, perquè la tenim diferent. Una V de Vulnerable, que és el que volem deixar de ser. Una V de Valentia perquè tenim molt a perdre i cal sortir al carrer. Una V de Vacil·lar, que és el que ens estan fent alguns. Una V de Velocitat perquè tenim pressa. Una V de Vacuna per curar-nos de tots els mals. Una V de Voltatge, que és el que està agafant el procés. Una V de Visitar perquè ens queda molt món per Veure. Una V de Veure perquè ens queda molt per Visitar. 

Farem la V de Vagó perquè el nostre és un tren que arrossega molta gent. Una V de Visibilitat perquè a més d'un milió de persones juntes les veu tot el món...menys un estat. Una V de Versos perquè estem escribint la Història. Una V de Varietat perquè serem de molts llocs. Una V de Valuós, així és el nostre país. Una V de Voluntaris perquè sense ells això no tiraria endavant. Una V de Vaixell perquè navegarem pels carrers. Una V de Vagina perquè serà orgàsmic. Una V de Vàlvula, d'escapament. Una V de Vampir perquè ens xuclen la sang. Una V de Variada perquè així és la nostra societat. Una V de Vaporós perquè així està el nostre poble. Una V, de Victus. 

Aquest 11 de Setembre és l'hora i cal fer la V.