Cal guanyar aquesta guerra a la francesa

Jo no moriria per la meva religió. I molt menys mataria. Pel que hem vist aquesta setmana a França, hi ha gent que pot fer les dues coses. Caricaturistes de Charlie Hebdo morint per una idea, la de la llibertat d’expressió. Terroristes matant en nom del seu Profeta. I així anem. Simplement, em posiciono amb els radicals de la llibertat, del dibuix i de la ploma. Amb els radicals de l’humor, sigui àcid o no. Em faci gràcia o no.

Perquè aquests dies m’he anat mirant les portades i els dibuixos de la revista Charlie Hebdo. I no, no em fan gràcia. Bé, algunes sí, però en general no. Criticaven no només les postures radicals de l’Islam sinó que també el catolicisme, el president de la República, la monarquia espanyola, etc. A ningú se li va ocórrer amenaçar els dibuixants de la revista. Només als radicals de l’Islam que es neguen a veure al Profeta dibuixat. Això és blasfèmia.

Aquests dies ens hem afanyat a dir que aquests terroristes que maten en nom d’Al·là no representen l’Islam. Cert. Molt cert. Però també és veritat que els radicals del budisme o de l’hinduisme no es dediquen a matar gent pel món. Tenim un problema. I gros. Tenim gent disposada a matar gent per només un dibuix. Gent disposada a morir perquè la gent no pugui fer el seu dia a dia. I els tenim a casa. No només occident ha d’intentar parar aquesta gent i les seves idees sinó també els propis musulmans.

Mentrestant, a Kobane, el poble kurd ho fa. Lluita contra l’Estat Islàmic. I Síria fa anys que viuen una guerra civil mentre els països occidentals miren cap a una altra banda. Si volem que no arribin a casa nostra cal derrotar-los al seu territori, ajudar tots aquells que estan resistint a Iraq o Síria. Els ignorem. I tenim por. I volem seguretat. I això pot fer que la dreta europea creixi i en nom de fer un país més segur restringeixi les llibertats de la gent. Curiosa contradicció. Uns volen restringir-nos la llibertat, els altres també. 

Perquè això no és terrorisme. Almenys, no només és terrorisme, sinó una guerra ideològica. Un xoc d’idees. Les nostres, amb tot el bo i el dolent que tinguin, i les d’aquesta gent que en nom del Profeta es dedica a imposar-les a cop de pistola. Cert, nosaltres també ho hem intentat allà i ells han rebut. Potser ara ens toca rebre la nostra pròpia medicina. 

Ara, les seves idees truquen a la porta de casa nostra i comencen a espantar-nos. Jo patiria visqués a Londres, Madrid o Nova York. El perill d’atemptats ha tornat i la lluita no és contra cap exèrcit sinó que és contra propis conciutadans, que a través d’un missatge al mòbil poden arribar a matar desenes de persones. Què fem? Prohibim el Whatsapp? Resposta, no. Aquesta guerra, al ser ideològica, només es guanya amb idees. Fent pedagogia. Amb educació, racionalitat i justícia social. Amb llibertat, igualtat i fraternitat. Aquesta guerra es guanya a la francesa. Vive la France.

Moments per estar a l'altura

Hi ha moments de la Història que el destí de les persones penja d’un fil. Depèn de les decisions d’uns pocs mandataris, sovint ineptes. Hi ha moments en que la vida de la gent està en joc, i amb elles, el seu món. El futur es decideix per petits o grans actes, que sovint, no podem decidir, però si tenim sort, a vegades en podem formar part. Són moments de la història en que el nostre món, tal com el coneixíem, desapareix per no tornar. És exactament el que estem vivint ara mateix, però aquesta situació també es va viure al món de 1911 a 1924. Tretze anys que van fer canviar la vida de milions de persones.Tretze anys on va canviar el món per sempre. 

Ho sabia, i ho sap, Ken Follet i d’aquí en va sortir La Caiguda dels Gegants. Els esdeveniments històrics d’aquesta època són massa sucosos per no fer-ne una novel·la. A més, d’aquí 2 anys es compliran 100 anys del començament de la Gran Guerra. L’escriptor gal·lès, a part de ser un geni escrivint, és molt llest. 

A través del testimoni de cinc famílies, Follet relata com canvia el món en aquests onze anys. Com canvien les formes de pensar, com canvien les formes de viure i lluitar. Com canvien les persones. Com canvia tot, i a una velocitat de creuer. Follet descriu la caiguda d’alguna cosa més que alguns imperis, parla de la caiguda de les velles estructures i el naixement d’unes noves. De la caiguda dels gegants. És el final de l’aristocràcia europea. El final d’uns privilegis obtinguts pel sol fet d’haver nascut en una família ben posicionada. I a la vegada és el principi de la igualtat. De la consecució de drets, poc a poc, als països occidentals. Cauen imperis, neixen països. Cau l'imperi alemany, l'austríac o l'otomà; neix l’URSS. 

L’autor descriu aquests moments gràcies a 5 famílies de contextos i països totalment diferents. Gal·les, Anglaterra, Rússia, Alemanya i Estats Units. N’hi ha de classe alta i de classe baixa. No descobreixo res si dic que al final del llibre uns quants han passat de dalt a baix o a l’inrevés. D’aquí la importància del context històric. 

Follet crea infinitat de personatges diferents, tots ells amb la seva història. Tots ells viuen la seva vida o millor dit, intenten sobreviuen. L’autor gal·lès intercala l’història d’un i altre, dels seus familiars, i saps que tard o d’hora s’acabaran creuant en algun punt d’alguna batalla a França, en els passadissos d’alguna ambaixada a Londres, en alguna plaça de Sant Petesburg. Alguns s’acaben trobant entre ells. Alguns es coneixen entre ells, d’altres només el lector en coneix la relació. Follet barreja així intriga, relacions humanes, guerra, tragèdia, quotidianitat i història en una llarga xarxa de personatges que evolucionen com evoluciona el seu món. Tot això barrejat amb personatges reals. Lenin, Lloyd George, Wilson o Churchill són alguns dels noms que fan canviar el món dels protagonistes de La Caiguda dels Gegants. Ells no canvien el món, però estan propers als personatges reals que si que ho fan. D’aquesta manera Follet respecta la Història, fent navegar els seus personatges per les aigües convulses que es van passar en aquells anys. 

1017 pàgines per viure i entendre el que va viure el món de principis de segle XX. 1017 pàgines per emocionar-se, ser còmplice o enrabiar-se. 1017 pàgines per vibrar amb un llibre a l’altura de Els Pilars de la Terra. Ken Follet posa sobre la taula la importància de qui decideix el nostre destí, la importància de donar la talla en moments clau de la nostra vida, ja sigui a nivell polític, a nivell bèl·lic, a nivell diplomàtic, social o cultural; a nivell amorós i també familiar. La importància de estar a l’altura pot decidir el teu futur i el de molta gent. Qui escull bé, segueix endavant, qui s’equivoca, tard o d’hora ho acaba pagant.

Rumbalest: "Hem vist que el món és molt gran i a la vegada molt petit"

Fer la volta al món amb moto. Això és el que estan fent la Raquel i en Cesc. Una idea que els hi rondava pel cap des de feia temps i que al final van decidir, després de molt estalviar, dur a terme. Passar per Europa, Rússia, creuar l'Àsia passant per països com Kazakhastan o Pakistan, fer Tailàndia, Laos i Cambodja. Més tard Oceania, Sud Amèrica i, un any després, tornar a casa. Aquest era el pla. Abans tocaria fer papers, comprar i preparar la moto i la maleta, i acomiadar-te. L'objectiu era i és clar: sempre amb moto. Sempre a l'Est. De fet, aquest és el seu lema: Rumb a l'est.

Els conec al Nepal. En un petit "restaurant" del llac Phewar de Pokhara, després coincidim al Parc Natural de Chitwan i a Kathmandú. Suficient com per crear un vincle d'amistat. Crec que són carn de Contra de La Vanguardia. No tothom fa la volta al món amb moto, així que em decideixo a fer-los unes quantes preguntes. 

Per què cap a l’est?
En un principi, pensàvem en fer-ho al revés, de tal manera que haguéssim arribat a casa amb moto. Però fent-ho cap a l'est tens certs avantatges, almenys marxant al maig. La principal és el temps, estiu o calor pràcticament a tot arreu, amb algun monzó de regal. I l'altre, almenys fins ara, hem anat de països més complicats a més fàcils.

Decidiu agafar i marxar arreu del món. Ho necessitàveu? Per què ho deixeu tot?

No és un pim-pam. Comences pensant que t'agradaria viatjar per un temps llarg, al principi dius 3 mesos, després vas veient que hi hauràs de tornar... així que agafar per agafar ens agafem un any. La necessitat no és marxar de casa, ni molt menys, hi estàvem perfectament. És més aviat curiositat per veure, fins on podem, la resta del nostre petit món i aprendre tot el que es pugui. Per tant deixar-ho tot és una simple conseqüència de marxar. Per sort les coses han canviat i entre internet i Skype sembla que t'enduguis part de família i amics de viatge.

Quan marxeu, què deixeu a casa?

Tot el que no ens podem emportar.   Quan et planteges fer una cosa així has de deixar-ho tot, i pensar que quan tornis tot, o gairebé tot restarà allà.  Evidentment, estem constantment en contacte amb la família i els amics gràcies a la tecnologia.

Com ho he de fer si vull viatjar durant un any pel planeta terra?

T'has de marcar una ruta per països que per algun aspecte et cridin l'atenció o tinguis ganes de conèixer i informar-te sobre aspectes generals importants de cadascun d'ells (si calen vacunes, si són països en conflicte, si és necessari algun permís especial per entrar...)

Tenir en compte que el passaport ha de tenir suficient vigència (molts països demanen passaport amb vigència com a mínim de sis mesos) i visats necessaris, que es poden tramitar abans de marxar o a mesura que vagis avançant.   En el nostre cas vam tramitar 7 visats abans de marxar, així ja ens oblidàvem de fer-ho pel camí. 

Aconseguir un mínim de diners.  La majoria de gent compta que per viatjar un any són necessaris uns 10.000 € per persona.   En tot cas, això pot variar en funció del tipus de viatge que es vulgui fer, allotjaments... 

També és important tenir una assegurança de viatge per si es té algun accident o alguna malaltia.

I molt important, marcar-te un dia de sortida i pensar com ho diràs a la família, als amics i com argumentar que no estàs boig. 

24 hores junts durant 365 dies a l’any. No us canseu l’un de l’altre? Us agafeu un parèntesi de tant en tant?
Bona pregunta, típica entre alguns amics abans de marxar. De moment no hi ha hagut cap situació ni cap moment en el que ens haguem cansat l'un de l'altre, i creiem que tampoc ens cansarem.  No és fàcil trobar un bon/a company/a de viatge, però en el nostre cas la relació no podria ser millor.  De totes maneres, viatjar amb moto té un avantatge respecte el cotxe, autobús, a peu... i és que et pots aïllar més fàcilment.  No ens hem agafat cap parèntesi.

I si és difícil anar pel món, més amb una moto. Us ha portat molts problemes anar amb aquesta companya de viatge?
Cap ni un! La nostra petita és un sol, de fet només ens n'ha portat un, però no li tenim en compte. Fa uns dies enmig de la selva de Laos i per una carretera de mala mort es va parar. Era un tema elèctric que vam poder solucionar, ja de nit. A part d'això no ha protestat mai i això que l'hem fet passar per rius, per camins pedregosos, l'hem fet volar amb avió, embarcat amb barques de fusta, pujar per muntanyes de farina...no totes les motos ho aguantarien.

Què us ha donat a canvi la moto?

Ens dóna una llibertat increïble, podent fer i desfer la ruta al nostre aire. No tenim la pressió d'horaris, ni trens, ni autobusos, etc.  A més a més et dóna l'oportunitat de veure tot, tot el paisatge pel que passes i veure els canvis progressius a mesura que vas avançant per un país o travesses fronteres.

Teníeu alguna idea de mecànica o l’heu anat aprenent pel camí?

Per sort en teníem una mínima idea. Cal saber detectar el problema, encara que no el puguis solucionar, ja trobaràs algú que et doni un cop de mà. Però el més important és fer medicina preventiva amb la moto. Fer-li una ullada general per veure si alguna cosa no va bé abans no sigui massa tard.

Quin és el país més bonic que heu vist?

Buff, hi ha molts països que tenen encant. Kirguizstan és un país molt bonic, fàcil i poc explotat. Té uns paisatges preciosos, llacs, muntanyes i la gent és agradable. Pakistan és espectacular, tens les muntanyes de més de 6.000 m a tocar, la gent és acollidora i sobretot les vistes. Nepal també és un país molt fàcil, bonic i relaxat. Tot és verd i hi pots circular amb bastanta tranquil·litat. 

Quin el que us ha posat més dificultats?

Sens dubte, la Xina. És un país de bojos. Dos mesos abans d'arribar-hi, vam haver de demanar els permisos especials per entrar-hi, pagant 1.600 $ a una agència oficial. Una vegada allà, anàvem tot el dia darrera el cotxe del guia, sense poder fer res per lliure... són una colla de tocats del collons. Encara no entenem com el món permet que portin l'etiqueta de segona potència mundial, és un escàndol. Per nosaltres ha estat, senzillament, un accident geogràfic entre dos païssos que sí que valen la pena.

Què em recomanaríeu que no em perdés abans de morir?

El Volga i l'Estàtua a la Mare Pàtria al turó de Mamáyev Kurgán, a Volgograd, són molt impressionants. Conduir entre iurtes pel mig dels prats de Kirguizstan... et fa sentir lliure. Veure l'Annapurna des de la Karakoram Highway a Pakistan no té preu. Rodar entre camps verds d'arròs inundats d'aigua a Nepal o Tailàndia...  buf!En definitiva veure món és increïble.

Heu passat por?

No.  No n’hem passat en cap moment.  El que sí que portem, per si de cas hem de defensar-nos o fugir d'algú en algun moment donat, és un "esprai de pebre".  No se sap mai...

No tots els països condueixen igual…algun país o ciutat ha estat dur pel conductor?

I tant que no condueixen igual, de fet hi ha països que no condueixen, ells és mouen amb un vehicle per una zona asfaltada. Pakistan va començar a ser dur per conduir, anant amb moto sempre ets l'últim mico. Aquí vam començar a fondre el clàxon. Índia va anar a pitjor, els autobusos només paren si hi ha una parada o una vaca. Per tant si algú s'ha de fotre al voral ets tu! Porten unes botzines odioses i fan un fum que ofega! A les ciutats impera la llei del més fort, els retrovisors són per pentinar-se la barba i l'únic que has de fer és preocupar-te del que passa davant teu. A Nepal, només Katmandú és desesperant, no hi ha cap llei així que vam arribar a la Guest House conduint per la vorera, darrera de les altres motos... la diferència és que a Índia avances, mentre que a Katmandú hi ha un col·lapse tant dens que és impossible moure's. 

Hi ha molta gent que viatge pel món amb moto?

No gaire, ens hem trobat a 8 motoristes. Però sí que hi ha molta gent que viatja amb vehicle, els overlanders. La majoria s'agafen uns mesos i es centren en una zona o una ruta.

Sou com una "secta"? Us relacioneu més amb la gent que viatge amb moto?

No som una secta, però probablement sí que ens hi relacionem més. De fet no és que hi hagi una gran relació, però com que n'hi ha pocs fa gràcia trobar-te i poder parlar. A més a més sempre va bé saber com estan les carreteres, on és pot dormir i guardar la moto, quines rutes valen la pena...

Quan torneu a conduir a Catalunya fareu algun disbarat?
M'imagino fent la volta en rodó enmig de la AP-7 o a la Diagonal... espero no fer-ho! tot i que a vegades resulta bastant eficaç.

Tots els viatges tenen un acudit, o una cançó. A la vostra web hi teniu el rumb musical un recull de cançons pel viatge. Quina és la cançó del viatge?

Hi ha moltes cançons... el més guapo és escoltar una cançó a la moto i que coincideixi amb el que està passant o estàs veient. L'altre dia ens va enganxar els monzons, els nens jugàvem amb pilotes i sonava Pantalons curts i els genolls pelats, dels Pets. Situació ideal. Altres cançons que acostumen a sonar són Volant, de la Troba Kung-Fú o La meva terra és el mar, de Lax'n Busto. Però n'hi ha moltes més, des de Sabina fins a Elvis, passant per Serrat o Frank Sinatra.  Gran varietat...

Què heu après?

Encara ens falta molt, probablement soni a tòpic però hem vist que el món és molt gran i a la vegada molt petit. Amb una moto pots donar-li la volta, però a la vegada mai seràs capaç de veure-ho tot. També veus que amb molt pocs recursos pots passar, i si és necessari t'acabes buscant la vida com sigui.  No és imprescindible anar al cine, ni a la discoteca, ni als millors restaurants, ni vestir un armari o portar unes sabates de pell cocodril. Però hi ha gent que és feliç, parlen, juguen, es comuniquen i es diverteixen amb molt menys. Bàsicament no pensen en un futur llunyà. Si tenen una casa, se l'han fet. Si tenen un cotxe, l'han pagat. No hi ha ni hipoteques ni crèdits.  La televisió no és imparcial, ens fa veure el que vol, que els hi ho diguin als pakistanesos.

La distància també et fa enyorar i et fa veure que has de passar més temps amb els teus, amics i família.

I després què?

Tornarem a la crua realitat. Demanarem un crèdit per comprar un cotxe, treballarem mil hores per dir que anem passant, desitjarem que arribi el divendres i esperarem el final de mes amb candeletes. Esperem que no vagi així, ja estàvem una mica tocats, però aquest viatge ens farà obrir les mires. Sigui com sigui gaudirem al màxim de tot allò que passi. I quan poguem anirem fent escapades, ens quedaran moltes coses per veure i moltes altres per repetir.  El que sí que tenim clar és que a la vida s'ha de fer allò que t'omple i que tens ganes de fer.  No es poden deixar pendents les coses per més endavant...