La lluita de la setmana

M’ha agradat: Que l’autoanomenada esquerra espanyola comenci a tastar el pa que si dona amb la dreta nacionalista d'aquest estat ranci que és España i del que ells han estat còmplices. Quan actuaven a Catalunya varen anar del braçet, ara pateixen les conseqüències de banalitzar el feixisme...

No m’ha agradat: …que la tornada del Franquisme sembla imparable a Espanya i, a més, recolzat per les clavegueres de l’estat.

M’ha agradat: Crip Camp. Un documental per veure’l, creure més que mai en el poder de la gent...i que se’ns passin les tonteries que tenim a sobre…

No m’ha agradat: …”Paraules que tu entendràs” de Xavi Bosch. Potser estava massa ben acostumat amb “Algú com tu” i “Nosaltres dos”.

M’ha agradat: “La estación eterna” de Leiva, celebrant els seus 40 anys en quarentena…

No m’ha agradat: …que fa un any l’estava veient en directe i potser haurà de pasar un any més per tornar-lo a veure.

M’ha agradat: La fase 1…

No m’ha agradat: …que a Lleida uns quants llestos amarguin el pas de fase a tota la regió.

M’ha agradat: El cesament de De Los Cobos…

No m’ha agradat: …que no se’l jutgi. I que de pasada, es premii a la Guardia Civil amb pujades de sou. Comprant el seu silenci, vaja.

M’ha agradat: L'obertura d'Ona Llibres. Que obri una llibreria avui en dia és un acte de resistència (amb Tatxo Benet al darrea potser no tant)

No m’ha agradat: Un altre crim masclista durant aquest estat d’alarma.

M’ha agradat: Veure que algunes terrasses del meu poble (Palamós) comencen a pendre vida…

No m’ha agradat: …les propostes ridícules que van apareixent en partits populistes. No demano política d'alt nivell però sí un mínim davant els temps que corren. 

M’ha agradat: Que els Mossos hagin atrapat aquest estafador. Em pregunto la de casos que hi deu haver així. Estafadors, Picasso, bancs...dona per un llibre.

No m’ha agradat: ...que la pirateria arrassi. Amb tot el que ens està donant la cultura durant aquest confinament, com a públic no estaria malament tenir algun gest amb ells. 

M'ha agradat: "Canciones dentro de canciones", un nou àlbum de Vetusta Morla on reformulen cançons...
No m'ha agradat: ...que serà complicat veure aquests "noves" cançons en directe.

Cal guanyar aquesta guerra a la francesa

Jo no moriria per la meva religió. I molt menys mataria. Pel que hem vist aquesta setmana a França, hi ha gent que pot fer les dues coses. Caricaturistes de Charlie Hebdo morint per una idea, la de la llibertat d’expressió. Terroristes matant en nom del seu Profeta. I així anem. Simplement, em posiciono amb els radicals de la llibertat, del dibuix i de la ploma. Amb els radicals de l’humor, sigui àcid o no. Em faci gràcia o no.

Perquè aquests dies m’he anat mirant les portades i els dibuixos de la revista Charlie Hebdo. I no, no em fan gràcia. Bé, algunes sí, però en general no. Criticaven no només les postures radicals de l’Islam sinó que també el catolicisme, el president de la República, la monarquia espanyola, etc. A ningú se li va ocórrer amenaçar els dibuixants de la revista. Només als radicals de l’Islam que es neguen a veure al Profeta dibuixat. Això és blasfèmia.

Aquests dies ens hem afanyat a dir que aquests terroristes que maten en nom d’Al·là no representen l’Islam. Cert. Molt cert. Però també és veritat que els radicals del budisme o de l’hinduisme no es dediquen a matar gent pel món. Tenim un problema. I gros. Tenim gent disposada a matar gent per només un dibuix. Gent disposada a morir perquè la gent no pugui fer el seu dia a dia. I els tenim a casa. No només occident ha d’intentar parar aquesta gent i les seves idees sinó també els propis musulmans.

Mentrestant, a Kobane, el poble kurd ho fa. Lluita contra l’Estat Islàmic. I Síria fa anys que viuen una guerra civil mentre els països occidentals miren cap a una altra banda. Si volem que no arribin a casa nostra cal derrotar-los al seu territori, ajudar tots aquells que estan resistint a Iraq o Síria. Els ignorem. I tenim por. I volem seguretat. I això pot fer que la dreta europea creixi i en nom de fer un país més segur restringeixi les llibertats de la gent. Curiosa contradicció. Uns volen restringir-nos la llibertat, els altres també. 

Perquè això no és terrorisme. Almenys, no només és terrorisme, sinó una guerra ideològica. Un xoc d’idees. Les nostres, amb tot el bo i el dolent que tinguin, i les d’aquesta gent que en nom del Profeta es dedica a imposar-les a cop de pistola. Cert, nosaltres també ho hem intentat allà i ells han rebut. Potser ara ens toca rebre la nostra pròpia medicina. 

Ara, les seves idees truquen a la porta de casa nostra i comencen a espantar-nos. Jo patiria visqués a Londres, Madrid o Nova York. El perill d’atemptats ha tornat i la lluita no és contra cap exèrcit sinó que és contra propis conciutadans, que a través d’un missatge al mòbil poden arribar a matar desenes de persones. Què fem? Prohibim el Whatsapp? Resposta, no. Aquesta guerra, al ser ideològica, només es guanya amb idees. Fent pedagogia. Amb educació, racionalitat i justícia social. Amb llibertat, igualtat i fraternitat. Aquesta guerra es guanya a la francesa. Vive la France.