Cal guanyar aquesta guerra a la francesa

Jo no moriria per la meva religió. I molt menys mataria. Pel que hem vist aquesta setmana a França, hi ha gent que pot fer les dues coses. Caricaturistes de Charlie Hebdo morint per una idea, la de la llibertat d’expressió. Terroristes matant en nom del seu Profeta. I així anem. Simplement, em posiciono amb els radicals de la llibertat, del dibuix i de la ploma. Amb els radicals de l’humor, sigui àcid o no. Em faci gràcia o no.

Perquè aquests dies m’he anat mirant les portades i els dibuixos de la revista Charlie Hebdo. I no, no em fan gràcia. Bé, algunes sí, però en general no. Criticaven no només les postures radicals de l’Islam sinó que també el catolicisme, el president de la República, la monarquia espanyola, etc. A ningú se li va ocórrer amenaçar els dibuixants de la revista. Només als radicals de l’Islam que es neguen a veure al Profeta dibuixat. Això és blasfèmia.

Aquests dies ens hem afanyat a dir que aquests terroristes que maten en nom d’Al·là no representen l’Islam. Cert. Molt cert. Però també és veritat que els radicals del budisme o de l’hinduisme no es dediquen a matar gent pel món. Tenim un problema. I gros. Tenim gent disposada a matar gent per només un dibuix. Gent disposada a morir perquè la gent no pugui fer el seu dia a dia. I els tenim a casa. No només occident ha d’intentar parar aquesta gent i les seves idees sinó també els propis musulmans.

Mentrestant, a Kobane, el poble kurd ho fa. Lluita contra l’Estat Islàmic. I Síria fa anys que viuen una guerra civil mentre els països occidentals miren cap a una altra banda. Si volem que no arribin a casa nostra cal derrotar-los al seu territori, ajudar tots aquells que estan resistint a Iraq o Síria. Els ignorem. I tenim por. I volem seguretat. I això pot fer que la dreta europea creixi i en nom de fer un país més segur restringeixi les llibertats de la gent. Curiosa contradicció. Uns volen restringir-nos la llibertat, els altres també. 

Perquè això no és terrorisme. Almenys, no només és terrorisme, sinó una guerra ideològica. Un xoc d’idees. Les nostres, amb tot el bo i el dolent que tinguin, i les d’aquesta gent que en nom del Profeta es dedica a imposar-les a cop de pistola. Cert, nosaltres també ho hem intentat allà i ells han rebut. Potser ara ens toca rebre la nostra pròpia medicina. 

Ara, les seves idees truquen a la porta de casa nostra i comencen a espantar-nos. Jo patiria visqués a Londres, Madrid o Nova York. El perill d’atemptats ha tornat i la lluita no és contra cap exèrcit sinó que és contra propis conciutadans, que a través d’un missatge al mòbil poden arribar a matar desenes de persones. Què fem? Prohibim el Whatsapp? Resposta, no. Aquesta guerra, al ser ideològica, només es guanya amb idees. Fent pedagogia. Amb educació, racionalitat i justícia social. Amb llibertat, igualtat i fraternitat. Aquesta guerra es guanya a la francesa. Vive la France.