Follow me: quan els carrers son platós de gravació

A qui no li agradaria estar on Harry Potter va conèixer a Ron Weasley, on James Bond corria per agafar els dolents o a les escales que baixava cantant i ballant en un dels seus brots psicòtics, un Joker interpretat magistralment per Joaquim Phoenix. El cinema i les sèries ens aporten escenes mítiques a la nostra ment i aquestes escenes es varen rodar, físicament a algun lloc. Aquí és on entra el perfil de Thomas Duke, @steppingthroughtfilm que es dedica a anar a tots aquests racons, carrers, edificis on es varen rodar escenes cinematogràfiques. 

El seu nivell cinematogràfic, o de frikisme, és força elevat ja que visita llocs mítics d’algunes pel·lícules però també llocs que passarien desapercebuts per molts però que també varen acollir escenes de pel·lícules. Amb tot, Duke les visita sempre amb una fotografia de l’escena de la pel·lícula i la posa al davant d’allà on es va rodar, fent així que tot encaixi. A la fotografia, sempre l’acompanya un text amb una bona explicació de la pel·lícula en concret i força informació que ens indica que Duke domina el món del cinema i les sèries. 

Els seus escenaris solen ser a Londres, tot i que també ha estat a alguns racons de Nova York o Paris. La capital anglesa és un plató gegant i per tant, aquest compte d’Instagram ofereix molts racons on es varen gravar algunes pel·lícules britàniques famoses com Harry Potter, James Bond o Mr. Bean. O sèries amb el segell londinenc com Sherlock Holmes o The Crown. I és que Londres, és potser amb Nova York, la ciutat més cinematogràfica del món. Si us agraden les sèries o el cinema seguiu aquest perfil d’Instagram. 

Si vosaltres no podeu estar on es va rodar Harry Potter, Spiderman o James Bond, Thomas Duke ja buscarà on estan aquests racons i us farà una foto per vosaltres i com si hi haguéssiu estat. 

Nom: @steppingthroughfilm 

Xarxa: Instagram 

Seguidors: 179 mil 

Activitat: Sempre fotografies. Té una web on parla de cinema i sèries en general.

Cinc visites virtuals per museus del món

Després de tant de temps tancats, volem viatjar. Acostumats a agafar avions sovint i visitar centenars de ciutats, el confinament ens obliga a quedar-nos a casa i sortir en comptades ocasions i en segons quins horaris. Algun dia això s’acabarà. Alguns edificis tot i que tancats, ja proposen visites virtuals per les seves instal·lacions. La Sagrada Família o la Casa Batlló en serien un exemple. Avui però, proposo cinc visites a diferents museus del món com teràpia. Ens ajudarà a relaxar-nos, a conèixer més a fons algunes pintures o obres, a passar una bona estona...o simplement ens ajudarà a imaginar-nos que hem viatjat a una altra ciutat del món.

El cert és que amb aquesta pandèmia molts museus segueixen l’activitat a través de les seves xarxes socials, sobretot per Instgram. I òbviament, moltes de les seves col·leccions segueixen a Google Arts. Però si voleu “moure-us” per la xarxa en busca de galeries plenes de quadres i obres d’art en general, el millor és que aneu a les pàgines oficials, adaptades per a que les podem visitar sense moure’ns de casa.

Museu del Louvre

Mai abans havia estat tan fàcil veure La Mona Lisa sense haver de fer cua, ni sense tenir 500 japonesos davant nostra. Ara el Museu del Louvre posa a l’abast les seves obres a través de la seva pàgina. Allà podem fins i tot fer un total de 7 tours virtuals, entre els que s’inclouen la visita a les galeries egípcies o veure les restes del fossar del museu més famós del món. Un bany d’història i art que pot durar hores i hores.

MOMA

El Museum of Modern Art de Nova York és una referència de l’art contemporani a nivell mundial. Qui no té ganes de veure en viu i en directe “La nit estrellada” de Van Gogh, "La Sopa Campbell" de Warhol o “La persistència de la memòria” de Dalí? Son algunes de les obres que podem trobar al portal web d’aquest museu nord americà que a més, ofereix una experiència virtual pels més petits de la casa o no tan petits. Una manera de fer pedagogia i fer arribar l’art a totes les llars amb nens.

British Museum

Si volem fugir a Londres, l’opció més vàlida seria el British Museum. Fundat el 1783, conté més de 8 milions de peces així que tindrem per triar i remenar. Si el volem visitar tenim dues opcions: La primera seria a través de Google View Street, on podem visitar-lo tan per dins com per fora, al més pur estil Google Maps. La segona opció és a través de Museus del Món, una iniciativa creada pel propi British Museum juntament amb Google Cultural Institute, on podem veure alguns dels objectes més rellevants de la historia de la Humanitat dins un espai temporal i geogràfica. Molt interactiu y interessant, a més, alguns objectes estan comentats per experts en la materia. Queda clar que el British, a nivell digital està més que preparat, i aquesta pandèmia no l’ha agafat a contrapeu.  

Museu Van Gogh d’Amsterdam

Tinc debilitat per Van Gogh. Ho reconec. Ara no cal anar a Amsterdam per gaudir de les meravelles del geni holandès. Com el British, el Van Gogh també conté unes visites virtuals gràcies a un acord amb Google i per tant, ens podem moure pel museu a l’estil del Google Maps. La novetat son dues exposicions online, basades en els amors de Van Gogh i què llegia el pintor holandès. I per suposat, al portal hi teniu la possibilitat de veure les seves obres, i pinzellades al detall, així com també 500 dibuixos i 750 cartes, moltes d’elles amb Theo Van Gogh com a destinatari. Ara que molts estem a punt d’embogir, és una bona època per "visitar" el museu i aprofundir en la vida i obra d’un dels holandesos més famosos del món.

Museu Vaticà

Parlar de museus i no parar a Roma seria un pecat. La capital d’Italia és un museu en si però a més, allà hi podem trobar els Museus Vaticans, propietat de l’Església Catòlica. Més enllà de preguntar-nos si les obres d’art haurien d’estar allà o si l’Església hauria d’ajudar més als seus fidels que no pas acumular patrimoni, el museu és obligat en qualsevol visita a Roma. Ara, el podem veure a través de la nostra pantalla gràcies a la pàgina i gaudir de la Capella Sixtina feta per Miquel Àngelo (que ens deixará amb la boca oberta, com sempre), les pintures de Rafael o veure el Laocoon i els seus fills amb només un click.

Unorthodox: l'ovella llesta que marxa del ramat

Hi ha series que impacten durant temps, sèries que passen sense pena ni glòria, i sèries que creen infinitat de sensacions. Unorthodox és del tercer grup. Amb només 4 capítols hom pot indignar-se, alegrar-se, aprendre, sorprendre’s i posar-se a la pell d’un bàndol i entendre també l’altra bàndol. I es que quan la religió entra en joc, les sensacions solen estar a flor de pell i Unorthodox n’és un bon exemple.

La sèrie transcorre al voltant de la vida d’una jove jueva entre Nova York i Berlín. El més normal seria que penséssim que vol fugir d’Alemanya als Estats Units i que estem als anys 30, però no. No, estem al segle XXI i ella fuig de Williamsburgh, un barri de Brooklyn amb destí a Berlin. Per tant, podem pensar que és el món al revés, però no, és una historia basada en fets reals.

Unorthodox, ens parla de la vida de Deborah Feldman, interpretada per Shira Haas, actriu israeliana, sublim de només 24 anys, que interpreta el personatge. El seu hàbitat “natural” és una comunitat ultraortodoxa de Nova York, tan arrelada a les tradicions mil·lenàries del Judaisme com ancorada en el passat. Esty, així es diu la protagonista, està destinada a complir el rol pel que va néixer, o sigui, casar-se amb un home de la mateixa comunitat, treballar per ell, satisfer-lo, obeir-lo i procrear. Aquest és el seu món. Aquesta és la seva normalitat. Una normalitat basada en el paternalisme, la submissió, la desigualtat, els tabús i la sexualitat mal entesa, regulada i reprimida. Però l’Esty no és “normal” i fugirà cap a Berlin on hi té la seva mare, que en el seu moment també va escapar d’aquest ambient.

A la capital alemanya viurà una altra normalitat. La nostra. La de gent de tots els orígens relacionant-se els uns amb els altres. Alemanys, i no alemanys, exiliats, heterosexuals però també homosexuals. Allà Esty descobrirà un món nou, un món que no la jutja ni per ser jueva, ni per ser dona. La jutjaran pels seus fets. L’impacte emocional serà enorme i, fins i tot, es planteja si ha fet bé en canviar de ciutat i de vida. Els canvis sempre ens fan por. I si provens d’un lloc on t’ho han prohibit tot, encara més. A Berlin Esty està indefensa. Per ella fer un cafè amb gent és nou, anar a una discoteca és nou, estudiar és nou, fer música és nou, Google és nou. Una vida del tot nova. Com per no espantar-se.

Unorthodox retrata dos mons sense mullar-se. Simplement, veiem com es viu a una comunitat i com es viu a l’altra. I és especialment interessant veure com viuen, es relacionen i fan els seus rituals els ultraortodoxos jueus. Difícil no enfadar-se amb ells en alguns moments de la sèrie però a la vegada fàcil d’entendre els seus comportaments si entens que sempre han viscut així. Per ells, una persona com Esty, que vol sortir d’aquests cànons establerts és un problema i per tant, no saben com reaccionar. És, altre cop, quelcom nou. I recordem, que tot el que és nou i canvia les nostres vides, ens espanta. I si ets ultraortodox, encara més.

A una meravellosa història s’hi suma una brillant interpretació. La de Shira Haas, que sap transmetre el que li passa pel cap al seu personatge a cada etapa de la seva vida. Té una expressió per a cada situació. Hom veu el neguit que passa el dia del seu casament, quan li rapen el cabell, les ganes que té d’agradar al seu marit i a la sogra, les seves dificultats en les relacions sexuals, els seus traumes, la seva il·lusió a l’arribar a Berlin, les seves pors un cop a la capital alemanya. 

En definitiva, una actuació excel·lent que posa el colofó a una sèrie de quatre capítols, interpretada en Yiddish per cert, que hauria de ser obligada en qualsevol escola del món per entendre que no tots funcionem com ens diuen que hem de funcionar. No som ovelles que correm totes dins un ramat. Alguna de tant en tant s’escapa i no compleix amb el que s’esperava d’ella. Esty és l’ovella que s’escapa, però no és la negra, sinó la llesta. 

Per què l'hauria de mirar? Per conèixer el dia a dia de la comunitat ultraortodoxa jueva i per entendre que no tothom vius com tu. També per veure que tots volen viure tal com està escrit que han de viure. 

Quants capítols té? 4 capítols on la sèrie va fent flashbacks entre la vida de l'Esty a Nova York i la seva nova vida a Berlin. 

T'agradarà si...: Si estàs disposat a veure drama. També si has vist Shtisel o t'interessa el món dels jueus, o simplement ets una persona curiosa. 

Cal guanyar aquesta guerra a la francesa

Jo no moriria per la meva religió. I molt menys mataria. Pel que hem vist aquesta setmana a França, hi ha gent que pot fer les dues coses. Caricaturistes de Charlie Hebdo morint per una idea, la de la llibertat d’expressió. Terroristes matant en nom del seu Profeta. I així anem. Simplement, em posiciono amb els radicals de la llibertat, del dibuix i de la ploma. Amb els radicals de l’humor, sigui àcid o no. Em faci gràcia o no.

Perquè aquests dies m’he anat mirant les portades i els dibuixos de la revista Charlie Hebdo. I no, no em fan gràcia. Bé, algunes sí, però en general no. Criticaven no només les postures radicals de l’Islam sinó que també el catolicisme, el president de la República, la monarquia espanyola, etc. A ningú se li va ocórrer amenaçar els dibuixants de la revista. Només als radicals de l’Islam que es neguen a veure al Profeta dibuixat. Això és blasfèmia.

Aquests dies ens hem afanyat a dir que aquests terroristes que maten en nom d’Al·là no representen l’Islam. Cert. Molt cert. Però també és veritat que els radicals del budisme o de l’hinduisme no es dediquen a matar gent pel món. Tenim un problema. I gros. Tenim gent disposada a matar gent per només un dibuix. Gent disposada a morir perquè la gent no pugui fer el seu dia a dia. I els tenim a casa. No només occident ha d’intentar parar aquesta gent i les seves idees sinó també els propis musulmans.

Mentrestant, a Kobane, el poble kurd ho fa. Lluita contra l’Estat Islàmic. I Síria fa anys que viuen una guerra civil mentre els països occidentals miren cap a una altra banda. Si volem que no arribin a casa nostra cal derrotar-los al seu territori, ajudar tots aquells que estan resistint a Iraq o Síria. Els ignorem. I tenim por. I volem seguretat. I això pot fer que la dreta europea creixi i en nom de fer un país més segur restringeixi les llibertats de la gent. Curiosa contradicció. Uns volen restringir-nos la llibertat, els altres també. 

Perquè això no és terrorisme. Almenys, no només és terrorisme, sinó una guerra ideològica. Un xoc d’idees. Les nostres, amb tot el bo i el dolent que tinguin, i les d’aquesta gent que en nom del Profeta es dedica a imposar-les a cop de pistola. Cert, nosaltres també ho hem intentat allà i ells han rebut. Potser ara ens toca rebre la nostra pròpia medicina. 

Ara, les seves idees truquen a la porta de casa nostra i comencen a espantar-nos. Jo patiria visqués a Londres, Madrid o Nova York. El perill d’atemptats ha tornat i la lluita no és contra cap exèrcit sinó que és contra propis conciutadans, que a través d’un missatge al mòbil poden arribar a matar desenes de persones. Què fem? Prohibim el Whatsapp? Resposta, no. Aquesta guerra, al ser ideològica, només es guanya amb idees. Fent pedagogia. Amb educació, racionalitat i justícia social. Amb llibertat, igualtat i fraternitat. Aquesta guerra es guanya a la francesa. Vive la France.

Iphone o Imusic

Són els Atomic Tom. Una banda de Nova York fins ara desconeguda pel gran públic. Fins que ha aparegut un vídeo on aquests joves toquen al metro de la ciutat dels gratacels...utilitzant només els seus Iphones. Amb aquests famosos aparells d'Apple, els quatre integrants del grup reprodueixen els sons de guitarres i bateries i així dona vida a una de les seves cançons, anomenada Take Me Out.

Una dosi de talent i innovació que està donant la volta al món. I és que aquest vídeo de Take me Out (nom idèntic al tema de Franz Ferdinand) ho està petant a la xarxa, on gairebé ja han vist el vídeo 3 milions de persones. 

Alguns diuen que és un muntatge, i potser sí. Però no es pot negar que com a campanya de màrqueting, per donar-se a conèixer, és excel·lent.