Na Carme, aquí, sobrava

Carme Chacón se'n va a fer classes a l'Universitat, i amb ella se'n va una manera de fer a can PSC. La dels 23 diputats votant a Madrid que "Sí". Marxa l'últim reducte de Zapaterismo que ens va prometre l'estatut nou i ens el va retallar de tot arreu. Perquè sí, Chacón és Zapatero, i aquest ja fa temps que va marxar i sembla que no té ganes de tornar. I na Carme hauria de fer el mateix que el seu admirat i quedar-se a Miami fent classes en el que ella anomena unaUniversitat. No ens fas falta, Carme/Carmen. Has caducat. Ni ha uns quants que no et volem.

Per començar qualsevol demòcrata, ja que ella va votar contra el dret a decidir del poble de Catalunya, el dret més elemental que pot tenir un ciutadà. Chacón sempre ha votat el pitjor pels catalans. Sempre a les ordres de la “Calle Ferraz” sense adonar-se que Madrid està molt lluny, i que actuant així, no deixava de ser una espanyola a Barcelona i una catalana a la capital. I de fet, de catalana ja en tenia poc, vivia i treballava fora del país, i té por que el seu fill hagi de triar entre ser català o espanyol. En fi. Ja veieu el nivell.

O sigui que també estaran contents els politòlegs, que imagino que estan desitjant gent amb un perfil polític més elevat que na Carme/Carmen perquè la seva política ha estat la del sí a Madrid sense llegir gaire el que passava a casa. I així li va anar. Va perdre unes eleccions. Una derrota estrepitosa criticant les retallades de Mas quan ella, com a Ministra, havia aprovat partides milionàries per armes inútils, destinades a exèrcits inútils, per unes guerres inútils. La cadena d'inutilitats començava per ella i no tenia fi. Però ella d'això no se'n recorda. La política té poca memòria, i més si has estat al poder.

N'estarà content, també, el senyor Navarro. Potser a mitges. Per un cantó es treu una personalitat potent dins el PSC i bastant crític amb la direcció. Per l'altre, na Carme sempre l'hagués recolzat per resistir l'envestida d'aquell sector catalanista que ve de Girona i que reclama un xic de democràcia. Navarro, com el PSC, com Rubalcaba, com Chacón, no té rumb, i té els dies comptats.

I na Carme/Carmen això ho sap. I se'n va, per esperar. Esperar a que es cremi Navarro, a que es cremi Rubalcaba, a que es cremi el PSC, i si pot ser el PSOE; a que es cremi Espanya (aquella que tan estima). Que es cremi tothom i després ja vindrà ella a salvar la pàtria. No m'agraden els salvapàtries. Però la política és molt cruel i més a Espanya. Serà difícil que tornis i algú et faci cas Carme/Carmen, perquè sàpigues que d'aquí un any, ningú t'estarà esperant, perquè ningú a trobarà a faltar. Al contrari, aquí ja sobraves.

El dia després

Abans tothom guanyava després d’unes eleccions. Ara no. Ara els partits reconeixen que han perdut, i això ja es pot considerar un gran pas. Ahir els perdedors van ser el PSOE a nivell espanyol, i a Catalunya se’ns dubte PSC i ERC. Els guanyadors, PP, CiU, les CUP i la sensació del moment: PxC. 

Les eleccions d’ahir demostren una cosa, el PSOE, és un partit a la deriva. I encara més el PSC. Tant a Ferraz com a Nicaragua, falta un líder, un guia que els digui què volen ser de grans. A Madrid cal que demostrin que són d’esquerres, mentre que a Barcelona han de demostrar a la gent que la C de Catalunya de les seves sigles té alguna base. Votar no al Congrés dels diputats a uns 1400 milions d’euros no ajuda. El PSC, no només perd Barcelona i Girona, sinó que també perd la diputació de Barcelona, un fet fa uns anys impensable. Només els hi queda L’Hospitalet com a principal feu socialista i ja és la ciutat més gran d’Espanya governada pel PSOE. 

A Catalunya els socialistes perden Barcelona després de 32 anys, i també Girona. A la capital catalana un Hereu crescut per les primàries no ha pogut amb un Trias que és el guanyador, no per mèrits propis sinó per demèrits del seu rival. L’alcalde de Barcelona estava erosionat. I els seus ciutadans cremats. La ciutat necessitava un canvi i així ha estat, manarà Trias almenys durant 4 anys qui sap si amb el PP, que també ha assaborit una certa pujada amb un discurs cada vegada més a la dreta i tocant la fibra del català emprenyat i de l’espanyol ben “ensenyat”. Un altre dels castigats a la capital catalana ha estat ERC, Portabella paga la factura del tripartit i passa de 4 a 2 regidors i estarà acompanyat (o no) de Joan Laporta que a Barcelona sembla restar més que suma. 

El gran vencedor és CiU. Els nacionalistes catalans han aconseguit sortir de la travessera del desert i ara els hi toca banyar-se en or. Han aconseguit tot el que ha perdut el PSC i han estat per primer cop la força més votada en unes eleccions municipals. Acusats de fer retallades, molts mitjans pronosticaven un desgast a les candidatures de la federació. I ni molt menys ha estat així. S’ha demostrat que la ciutadania silenciosa, la que no talla la Gran Via cada dimecres, entén el que està fent el govern d’Artur Mas. 

Un altre dels que ha guanyat és el PP. Puja a gairebé totes les localitats, amb un discurs que cada cop tira més a la dreta i que sovint beu del de Plataforma. És el discurs de la por. De l'assenyalar un culpable de tot el que passa, quan el culpable potser ha estat ell. Però la formula ha funcionat i Garcia Albiol ha estat l’home més votat a Badalona i també domina a Castelldefels. El vencedor no és Rajoy com pintaven alguns diaris de Madrid, ell encara no ha guanyat res. 

La sorpresa al nostre país la tenim amb les CUP, que es consoliden com a força d’esquerres i com la gran alternativa a ERC, castigada pel tripartit. El que el 2007 eren 16.000 vots, ara han estat 62.000. Unes xifres sorprenents i espectaculars que han quedat eclipsades per l’element mediàtic de les eleccions municipals: Plataforma per Catalunya. 

El partit de Josep Anglada passa de disset regidors a 67. De 12.100 vots a 65.700. Xifres alarmants que han provocat el rebuig de molta gent de peu de carrer, de molts analistes i de molts polítics. Ens agradi o no, PxC estarà present no només a Vic o Olot sinó a ciutats emblemàtiques de Catalunya com Mataró, Igualada o El Vendrell; així que els haurem de tenir en compte i no mirar cap una altra banda com hem fet aquests últims 4 anys. Caldrà parlar, i seriosament, d’immigració. Canviar el sistema per deixar-los sense arguments. Contràriament PxC no pararà de créixer i potser a les pròximes eleccions ja tinguin el seu primer alcalde. 

D’Espanya no en parlo, perquè és una, i blava; així que comentaré per sobre, Euskadi, on més d’un ha quedat retratat. Bildu és la segona força més votada, la primera amb més regidors i ha guanyat a Guipúzcoa i la seva capital, Donosti. Alguns (el PP) ja s’han afanyat a dir que la il·legalització els ha beneficiat. No es pot ser més manipulador. Mesquí. Feixista. Mentider.

Per últim, casa meva: Palamós. Seguirà manant Teresa Ferrés perquè simplement ho ha fet bé. O mínimament bé. El poble segueix brut i cada vegada hi ha gent de comportament censurable, però això passa amb ella però ja passava abans d’ella. Merescuda victòria. De fet, aquí sí que es compleix el tòpic. Tots han guanyat. CiU ha guanyat regidors i tindrà més pes que aquesta última legislatura, cert era que no es podia caure més baix. I com a mínim ara, el seu líder era conegut. També guanya ERC, una candidatura de gent coneguda que ha sabut comunicar com ningú. Una opció moderna que, al meu entendre s’ha enredat amb temes que potser no preocupen tant a la gent com d’altres. Tot i així, han fet coses i el poble li ha sabut recompensar amb un regidor més. Pronòstic: Estaran al govern. 

La resta de partits no podien aspirar a més. Un regidor per l’Entesa i un pel PP. Dos partits de simpatitzants fidels que no varien el seu vot tot i el canvi de cares.

A tot això, dubto que ningú s’hagi sentit influït per les diferents acampades que hi ha arreu d’Espanya. Acampades que lluiten contra la deixadesa política, contra la corrupció política, contra la hipocresia política. N'hi seguirà havent els pròxims 4 anys, no en dubto. El que començo a dubtar és si tindrem, d’aquí 4 anys, una democràcia tal com la tenim ara. Confio que no i que dormir al carrer, cridar, pensar, protestar i proposar, serveixi d’alguna cosa. El poble no només hauria de parlar cada 4 anys. Ho hauria de fer cada dia. En això estem.

La meva visió del debat

El debat d'ahir va ser interessant. Desenganyem-nos. Molts el vam mirar amb expectació i xarxes socials, com el Twitter, treien fum. Però acabat el debat, dubto que ningú que tenia dubtes de qui votar els hagués esvaït. 

Per començar el moderador era Josep Cuní. L'home del "PROU!". No és sant de la meva devoció, vol ser sempre protagonista i ahir no ho havia de ser, tot i que ho va intentar al principi amb el seu inútil monòleg. El periodista de TV3 no va tenir mai el control de la situació. Hi va haver discusions, interrupcions i converses paral·leles. Fins i tot algun candidat va haver de posar ordre. Va estar molt bé les preguntes personalitzades a cada candidat al principi, però el moderador va anar perdent el control a mesura que passaven els minuts. 

Montilla va ser el que va sortir més perjudicat d'aquest debat a 6. No comunica. No parla bé. Se'l veu insegur davant les càmeras i ha de recòrrer a gràfics de 2 d'E.S.O. Ahir vam assistir al funeral polític del president de la Generalitat, per molt que s'entesti a fer un debat aquesta setmana cara a cara amb Mas. Ahir va quedar sentenciat. Montilla és l'Almeria. Ningú amb dos dits de front votaria al candidat del PSC, tot i que aconseguirà vots per allò de la militància i la regió metropolitana que vota al partit socialista faci sol, plogui o nevi. sí o sí.

En canvi a Mas se'l veia relaxat. No s'hi jugava tant i ell ho sabia. Va fer com tota la campanya, o sigui, no cagar-la en cap moment. Però una vegada més es va veure el llautó de CiU. I el va ensenyar el Puigcercós, posant contra les cordes a Mas "anem junts a Madrid a defensar el concert econòmic però si ens diuen que no promet-me que hi haurà referèndum" proposava el candidat d'ERC. Mas va acabar per no contestar la proposta, en una mostra més del que és i serà sempre CiU. Un partit que no es mulla, que navega entre dues aigües. 

Precisament Puigcercós era qui ho tenia més clar. Té el full de ruta marcat i no enganya a ningú. A Madrid ens roben, o gestionem nosaltres els nostres recursos o hem de marxar. Primera parada: concert econòmic. Segona parada: referèndum. El de Ripoll va tornar a mostrar aquella versió més xulesca de sí mateix, però en certa va ser qui més segur es va mostrar. Si no hagués entregat Catalunya als socialistes dues vegades ERC tindria tots els vots del català emprenyat. 

 

Al meu entendre qui va ser el millor d'aquest debat va ser Albert Rivera. Sobretot en la primera part, on va ser qui es va mostrar més segur, exposant les seves idees i amb una bona oratòria. Fugint de les baralles. Però Rivera juga amb un avantatge: el seu partit sempre pot dir allò de: vostès van estar al poder i no ho van fer. I és que el seu encara no sap el que és manar fet que no pot dir cap més partit. 
Vaig arribar a pensar que seria el que guanyaria més vots en aquesta nit de debat. A la segona part però ja va entrar més a sac. Algú li havia dit que ho estava fent bé i s'ho va creure. El tema de la llengua el va acabar de cremar, cridant, indignant-se, parlant en castellà i en ocasions quedant-se sense arguments. És el que té haver de defensar allò que és indefensable.

Qui té bones propostes és Joan Herrera. Tan bones que són impossibles. Però com a mínim n'aportava. Fer pagar a les rentes més altres, més impostos a les grans empreses, utilitzar els diners per mesures socials. Fantàstic. Però no s'ha fet en aquesta legislatura on ells han estat al govern. Herrera té un electorat fidel i no tindrà problemes per fer un bon paper aquest diumenge. Personalment ha millorat com a polític i orador, els anys a Madrid l'han fet madurar d'allò més. 

Per últim Sánchez Camacho. Entestada a recollir vots del PSC, obsessionada en aconseguir-ne de CiU i amb la voluntat d'amagar la proposta de Ciutadans en matèria lingüística. Tan posada en criticar i recollir d'altres partits que no va aportar res en aquest debat. El discurs és el de sempre i tots el sabem. No enganyen a ningú i el seu electorat també és fidel. És el de les 8 del matí a davant de la porta de l'escola. És previsible que el PP es converteixi en la segona força política a Catalunya (Déu no ho vulgui) però en tot cas, no serà gràcies a ella. 

Marxem del debat sense res de nou. Tret que dimecres tindrem un cara a cara entre Mas i Montilla que pot ser la sentència definitiva del d'Iznájar. S'ho juga al tot pel tot. No descarteu que tingui algun paper sobre el cas Palau i jugui tot lo brut que es pot en campanya. 

En definitiva, aquesta campanya es recordarà, no pels debats, sinó pels vídeos. Vídeos d'Espanya robant, vídeos porno, vídeos amb estrelles del porno, vídeos amb orgasmes, vídeos amb gavines que maten independentistes i sense papers. Una campanya d'un nivell baixíssim. Si us plau, que algú premi STOP i després FF. Gràcies.