Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Camp Nou. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Camp Nou. Mostrar tots els missatges

dilluns, 9 d’abril del 2012

La lluita de la setmana



M’ha agradat: veure el sol…
No m’ha agradat: …que nevés dos dies sent mes d’Abril.

M’ha agradat: Fer el guiri fent un tour turístic i tenir de guia una gran persona...
No m’ha agradat: ...conèixer tant poc de la ciutat on visc. 

M’ha agradat: El MIC a Palamós. Sempre dona vida al poble...
No m’ha agradat: ...que aquest any me l’he perdut per primer cop.

M’ha agradat: El Black Medicine, el Brass Monkey o el Royal Oak...
No m’ha agradat: ...el pitjor kebab amb temps.

M’ha agradat: Aquest article...
No m’ha agradat: ...ni l’ABC, ni Espanya.

M'ha agradat: Veure com treballen als altres països per setmana santa...
No m'ha agradat: ...veure com es treballa a Espanya per setmana santa. 

M’ha agradat: Que a Madrid es caguin a sobre i estiguin ja a 4 puntets...
No m’ha agradat: ...no poder ser al Camp Nou al Barça – Madrid. Ho trobaré a faltar.

M’ha agradat: Conèixer gent fascinant que no coneixia...
No m’ha agradat: ...que a vegades la gent no es deixa conèixer o fa falta molt temps per conèixer una persona.

M’ha agradat: Victoria Street...
No m’ha agradat: ...Princess Street. Tot en obres. 

M’ha agradat: Recordar Bòsnia...
No m’ha agradat: ...que alguns records siguin durs.

M’ha agradat: Les males notícies que arriben d’Espanya...
No m’ha agradat: ...el PP. Retalla en Sanitat i Educació, dues competències transferides a les autonomies.

M’ha agradat: The Ilusionist...
No m’ha agradat: ...que sigui trista. 

dijous, 26 de gener del 2012

Que torna el Madrid!

El Madrid va tornar a ser el Madrid ahir al Camp Nou. Tot i Mourinho. El portuguès finalment va escoltar els crits de l’afició blanca i va apostar pels jugadors d’atac per intentar salvar l’eliminatòria contra el Barça. Hi eren Kaka, Higuaín i Ozil, que juntament amb els de sempre van transformar un Madrid cadavèric amb l’au fènix. Però tot i així, no va poder amb el Barça. 

Tot i que ahir els de Guardiola s’emporten l’eliminatòria, és just començar parlant del Madrid, perquè és qui li va posar tota la salsa al menú d’ahir a la nit. Va arribar a Barcelona amb Pepe després que el Comitè de Competició es fregués les mans amb la trepitjada a Messi. El Camp Nou estaria encès, però amb la presencia del central blanc a l’equip, l’estadi blaugrana es va transformar. El Madrid encén l’afició culer amb la seva presència, però sumar ahir la de Pepe, era provocar. I això Mourinho ho sabia, començava guanyant l’entrenador portuguès. 

Higuaín posava l’ai al cor als primers minuts, encarant a Pinto i enviant la pilota fregant el pal, i no entrant de miracle. El Camp Nou en va tenir prou per fer rau-rau. Tornava el Barça de sempre, les badades de sempre i l’afició de sempre. Por és el que se sentia al barri de Les Corts. El Madrid havia vingut a morir matant, pressionava a dalt i no deixava sortir la pilota. Els de Guardiola estaven ofegats, i quan menys aire tenien els culers més creixien els blancs. 

Però si el Madrid té moltes vides, el Barça més. Fins al minut 30 estava irreconeixible, però en va tenir prou amb 15 minuts per moure un marcador que semblava mentida com no s’havia anivellat del costat dels blancs. A dos minuts per acabar la primera part, Messi decideix que li toca una mica de protagonisme i en un dels seus eslàloms, cedeix a Pedro perquè el canari posi l’1 a 0 al marcador. El Camp Nou respirava. Tres minuts més tard, l’Estadi blaugrana al•lucinava. Alves engalta una pilota a part dreta de la frontal de l’àrea blanca i deixa a les aranyes de Can Barça sense casa. Golàs del brasiler. Primera part de domini blanc i de marcador blaugrana. 

A la segona part el Madrid no es va rendir, al contrari. Entraven al camp Granero i Benzema per Lass i Higuaín. L’argentí havia perdonat massa. Poc aire li quedava al Madrid però suficient per aixecar-se. Cristiano, al minut 67, va tenir el premi a un bon partit, creuant un xut a Pinto que va acabar a la xarxa. Quatre minuts després, Benzema empatava a dos. Un gol més dels blancs i el Barça eliminat. Llavors Guardiola va fer de Mourinho i va treure a Mascherano per Alexis. Calia aguantar com fos, i els 18 minuts que quedaven varen ser una agonia pel Barça. Van tornar els vells esperits. El pessimisme. El cor a mil. De res havia servit tot el crèdit que s’havia guanyat l’equip de Guardiola en 4 anys que ho ha guanyat tot. 

Al final 2 a 2 i el Madrid eliminat. El problema pel Barça és que els blancs surten reforçats del partit d’ahir. Estan convençuts, una vegada més, que l’àrbitre no els hi va permetre passar l’eliminatòria, però sobretot han vist com se li pot jugar al Barça. Com van fer ahir. Pressió a dalt, contraatacant, ofegant al rival i fent jugar als bons; res d’això va passar a l’anada al Bernabéu i els de Mourinho ho van pagar caríssim. 

Eliminatòria calcada a la semifinals de Champions de l’any passat. D’aquí una setmana ningú parlarà d’un vestidor dividit. Ni dels clans. Sembla que pot tornar la millor versió del Madrid, aquella que no es rendeix i va a buscar els partits sempre. Aquella que ens espanta, ens enrabia i ens motiva. En definitiva, la que volem tots els amants del futbol. Si torna el Madrid, me n’alegraré per aquest esport, perquè això pot ser apassionant. I perquè davant s’hi trobarà la millor versió del Barça, que ahir, sense jugar a res, va aconseguir eliminar els blancs. Tant l’un com l’altre, fan un favor al futbol jugant com ahir. Partidàs.

dimarts, 30 d’agost del 2011

T'enyorava


Sortir de la feina abans. Estar nerviós tot el dia. Esperar el dia de partit. Fer el compte enrere dels minuts que queden. Les converses de bar. Els diaris que s’emplenen. Els minuts de ràdio. Les imatges de televisió. Els camps plens de gent. Els càntics que ressonen. El batec del cor abans de cridar un gol. Anys de tradició. Contractes milionaris. Milions d’espectadors. Països que volen guanyar el mundial. Banderes i nacions que s’enfronten. Cultures diferents. Maneres de jugar. Sistemes. Tàctiques. Zidane. Laudrup. Romario. Van Basten i Cruyff.

L’orgull d’un avi portant el seu nét al camp. Un pare portant al seu fill al camp. El somriure d’un nen amb la samarreta del seu equip. Les trobades al bar amb els amics. Els viatges per veure els teus arreu d’Europa. Les hores perdudes mirant vídeos de gols, de parades i de faltes. Aquella fotografia d’un jugador mític. Els diners gastats. La il·lusió de veure al teu club gent de la casa. Les alegries. Les penes. Un banderí. Una bufanda. Una samarreta. Di Stefano. Bergkamp. Pelé. Beckenbauer i Gento.

El somni de tot nen de jugar al seu equip. El guiri que ve de lluny per veure un partit. Visitar un estadi quan vas a una altra ciutat. Parlar del teu equip quan estàs a l’estranger. El camí cap al vestidor. El mateix camí cap al terreny de joc. L’olor de la gespa molla. El so dels tacs picar contra el terra. Les pancartes. Els flaixos. Les mirades. Els ai!.. Els ei!. Els auriculars a l’orella. El veí de cadira. La revenda d’entrades. El frankfurt d’abans. L’entrepà de la mitja part. Guanyar la pilota d’or. El Mundial. La Champions League. Una xilena. Una “rabona”. Una vaselina. Una marsellesa. Messi. Zico. Iniesta. Ronaldo. Gerd Müller i Bobby Charlton.

Anfield. La Bombonera. Highbury. Wembley. San Siro. El Bernabéu. San Mamés. El Camp Nou. La pretemporada. Els partits de costellada. Els nous fitxatges. Els que se’n van. Una estàtua de l’ídol local. Les anècdotes d’un aficionat veterà. La il·lusió d’un aficionat jove. El record a qui ja no hi és. Un himne. Una flama. Una frase. Uns colors. El planter. Els estrangers. Els presidents. Els entrenadors. Les rodes de premsa. La zona mixta. Bobby Moore. Platini. Uwe Seeler. Maradona. Dino Zoff. Xavi. Kempes. Garrincha. I el gol.

Si ets dels que encara creu que el futbol és només un esport.
No has entès res.

Futbol, sempre hi ets. Vaig ser jo que vaig marxar. 
Barça 5 - Vila-real 0. 
Que gran retrovar-te. T'enyorava.
P.D.: Per entendre a què ve aquest post, mirar aquest anterior.

dimarts, 30 de novembre del 2010

IN PEP WE TRUST


Hi ha dies en que un recorda perquè és del Barça. Ahir va ser un d'ells. Recordo de petit la cua de vaca de Romàrio a Alkorta. Fins i tot, tots tenim el cap a Iván Iglésias gràcies a aquell 5 a 0 al Madrid a les acaballes del Dream Team. Resultats així queden a la memòria col·lectiva i el d'ahir no serà una excepció. Perquè l'equip va fer el mateix que el que va fer l'equip de Cruyff. Tocar. Pressionar. Còrrer. Atacar. I aplastar el rival. Tot per un fi. I no és guanyar 3 punts. Perquè es guanya al Madrid per alguna cosa més: fer feliç a la gent. I ahir la gent va ser feliç. Molt feliç. Perquè humiliar als blancs és més que humiliar un equip. Guanyar-lo és revenjar-nos de les petites derrotes diàries. De passar comptes amb el passat i la història. És una manera de recordar els que ja no hi són i veien com sempre perdiem, justa o injustament. Però el d'ahir era un partit d'urgència històrica. De necessitats.  

Necessitavem una victòria així. Una victòria on les xifres fan molt mal. No és el mateix un 5 a 0 que un 8 a 0. No em pregunteu perquè però la maneta sempre cou més. La necessitàvem per tapar moltes boques que parlen i reneguen amb portuguès. Que pensen i actuen per sobre el bé i el mal. Boques que solen anar acompanyades de gomina. Però també la necessitavem per nosaltres, per dir-nos a nosaltres mateixos que el que fem està ben fet. Que anem pel bon camí. Que així podem arribar a la fí del món, si n'hi ha.

El Barça va sortir ahir a mossegar. A guanyar-se cada pam del terreny de joc. Va sortir al que sap fer, atacar i mai va ser hipòcrita amb el seu estil. "Sortirem a atacar" deia Guardiola el dia abans. I així va ser. Perquè aquest equip no sap fer altre cosa que això. Atacar. No està parit per donar la pilota i esperar darrera. Tocar. Tocar i tocar és el que se'ns dona millor. Això ja ho sabiem però ahir a més vam ser més verticals que mai, vam ser més efectius que mai. Possiblement per les comptes pendents. El culpable d'aquest 5 a 0 se'ns dubte és el Barça. Però també el Madrid. I sobretot, l'arrogància del seu entrenador, José Mourinho.

El portuguès va ser qui va perdre la partida. I de molt. El Madrid es va veure ofegat des del minut 1. No fabricava. Li cremava la pilota. Estava presionat des de que Casillas tocava la pilota i el millor de tot és que Mourinho no va trobar la solució. Canviar Ozil no va servir de res. El portuguès feia marxar del camp a qui més la sap tocar del seu equip per treure més múscul. Per evitar un 5 a 0. I no va fer més que aplanar el camí. Mourinho es va amagar. No va sortir de la banqueta com feia abans. No va provocar perquè s'estava desfent al mateix ritme que la grada blaugrana s'encenia i es convertia en una olla a presió que esclatava en forma d'onada humana.

S'ha passat per sobre el Madrid i ara els blaugrana són líders. Comença una nova lliga. I no s'acava la última jornada. S'acava, com l'any passat i fa dos anys al Bernabéu. Guardiola dirà que no, que tots els partits són els més importants. Sí, però no. Perquè tots sabem que la lliga es tornarà a decidir a Chamartín amb un Madrid ferit. Molt ferit.

Però farem cas a Guardiola i tocarem de peus a terra, però començarem demà o demà passat. Farem cas al gurú perquè ens ho ha donat tot. Títols. Bon joc. Autoestima. Orgull. Estil. Plaer. Felicitat. Guardiola ens ha fet eterns. I per tant, demà tocarà començar de zero. Baixar a la realitat després d'acariciar els núvols una nit de dilluns. Farem el que tu diguis i et seguirem fins a Wembley i fins on ens portis. Només em queda dir-te felicitats i gràcies. A tu i a tots els que feu possible el que està passant aquests anys. Perquè sé que algun dia s'acabarà i si ara ho gaudeixo, d'aquí uns anys ho estranyaré. I explicaré als meus fills i als meus néts que una vegada vaig estar al Camp Nou un 5 a 0 una nit de dilluns 29 de Novembre de l'any 2010 i el Barça aquella nit feia 111 anys. Que un cop vaig visitar el Bernabéu i vam repassar l'equip amb un 2 a 0. Que un cop el Barça va sortir del camp de l'etern rival amb un 2 a 6. Seré molt pesat amb aquell any en que ho vam guanyar tot. Els hi diré que un cop vaig conèixer a Josep Guardiola. L'entrenador que ens va fer feliços. La persona que ens va fer eterns.


In PEP we trust.

dissabte, 27 de novembre del 2010

Motivació màxima. Confiança absoluta



"O nos quedamos aquí, dejandonos machacar. O luchamos por volver a la luz"

Motivació màxima. Confiança absoluta.

dijous, 11 de novembre del 2010

Et felicito fill!

Aquest és, per mi, el culpable

 
Ja està, ja tenim data pel clàssic. El Barça - Madrid serà el dilluns 29 de Novembre a les 9 del vespre, just quan el club blaugrana compleixi 111 anys d'història. Per mi, el millor dia hagués estat dissabte. Però descartat aquest dia, segurament dilluns era la data més raonable. Simplement perquè el diumenge no es podia jugar; era perfectament compatible anar a votar amb veure el partit, però fer coincidir unes eleccions catalanes amb l'espectacle esportiu més important de l'any era una bogeria. Es deslluirien mútuament.

Ja no parlo de les dificultats que comportaria per garantir la seguretat dels dos events, ni tampoc el caos que es viuria a nivell de mitjans de comunicació; sinó simplement perquè cal donar la importància que es mereix a aquests dos esdeveniments. I jo vull veure la Terribas amb els formatgets i tots els candidats dient que han guanyat, però també vull veure a Messi corrent per la banda o com el Camp Nou rep a Mourinho i Cristiano Ronaldo. Cal dedicació exclusiva per viure al cent per cent les dues coses.

Crec que jugar-se un clàssic el dilluns és un atemptat al futbol però ens hi haurem d'acostumar. De fet, ja fa temps que aquest esport viu en mans de gent que l'estima poc, i el maltracta. I ens maltracta. Els aficionats no comptem per res. Jugar un Barça - Madrid en dilluns és només una gota més, en aquest mar de desencís pel que navega aquest esport a l'estat espanyol. Un dany col·lateral de l'anomenada Guerra del futbol. I és que el més greu de tot és que tot just ara sabem a quina hora es jugarà el partit! Que no ho coneguem al començament de temporada com es fa a Anglaterra, Escòcia o Holanda; i haguem d'estar tots pendents del que diu el senyor Jaume Roures. Marquès de la televisió, baró de la comunicació i Rei del futbol. 

Però desenganyem-nos, aquest cop la culpa de tot aquest enrenou no és de Roures. La culpa és de Montilla. El senyor president de la Generalitat, que és l'única que té potestat per posar data a unes eleccions, va escollir el cap de setmana del 28 i el 29 de Novembre. I tothom sabia, inclòs ell, que s'havia de jugar el Barça - Madrid al Camp Nou. Aquesta és la seva última obra pel poble català. S'acomiada amb una Maragallada. Un reflex més del que ha estat la seva obra de govern durant aquests 4 anys: falta de capacitat, falta de lideratge i al final, desencís que no ha deixat contents ni a uns ni a altres.  Ha estat el seu millor i últim "xist". Et felicito fill!