Unorthodox: l'ovella llesta que marxa del ramat

Hi ha series que impacten durant temps, sèries que passen sense pena ni glòria, i sèries que creen infinitat de sensacions. Unorthodox és del tercer grup. Amb només 4 capítols hom pot indignar-se, alegrar-se, aprendre, sorprendre’s i posar-se a la pell d’un bàndol i entendre també l’altra bàndol. I es que quan la religió entra en joc, les sensacions solen estar a flor de pell i Unorthodox n’és un bon exemple.

La sèrie transcorre al voltant de la vida d’una jove jueva entre Nova York i Berlín. El més normal seria que penséssim que vol fugir d’Alemanya als Estats Units i que estem als anys 30, però no. No, estem al segle XXI i ella fuig de Williamsburgh, un barri de Brooklyn amb destí a Berlin. Per tant, podem pensar que és el món al revés, però no, és una historia basada en fets reals.

Unorthodox, ens parla de la vida de Deborah Feldman, interpretada per Shira Haas, actriu israeliana, sublim de només 24 anys, que interpreta el personatge. El seu hàbitat “natural” és una comunitat ultraortodoxa de Nova York, tan arrelada a les tradicions mil·lenàries del Judaisme com ancorada en el passat. Esty, així es diu la protagonista, està destinada a complir el rol pel que va néixer, o sigui, casar-se amb un home de la mateixa comunitat, treballar per ell, satisfer-lo, obeir-lo i procrear. Aquest és el seu món. Aquesta és la seva normalitat. Una normalitat basada en el paternalisme, la submissió, la desigualtat, els tabús i la sexualitat mal entesa, regulada i reprimida. Però l’Esty no és “normal” i fugirà cap a Berlin on hi té la seva mare, que en el seu moment també va escapar d’aquest ambient.

A la capital alemanya viurà una altra normalitat. La nostra. La de gent de tots els orígens relacionant-se els uns amb els altres. Alemanys, i no alemanys, exiliats, heterosexuals però també homosexuals. Allà Esty descobrirà un món nou, un món que no la jutja ni per ser jueva, ni per ser dona. La jutjaran pels seus fets. L’impacte emocional serà enorme i, fins i tot, es planteja si ha fet bé en canviar de ciutat i de vida. Els canvis sempre ens fan por. I si provens d’un lloc on t’ho han prohibit tot, encara més. A Berlin Esty està indefensa. Per ella fer un cafè amb gent és nou, anar a una discoteca és nou, estudiar és nou, fer música és nou, Google és nou. Una vida del tot nova. Com per no espantar-se.

Unorthodox retrata dos mons sense mullar-se. Simplement, veiem com es viu a una comunitat i com es viu a l’altra. I és especialment interessant veure com viuen, es relacionen i fan els seus rituals els ultraortodoxos jueus. Difícil no enfadar-se amb ells en alguns moments de la sèrie però a la vegada fàcil d’entendre els seus comportaments si entens que sempre han viscut així. Per ells, una persona com Esty, que vol sortir d’aquests cànons establerts és un problema i per tant, no saben com reaccionar. És, altre cop, quelcom nou. I recordem, que tot el que és nou i canvia les nostres vides, ens espanta. I si ets ultraortodox, encara més.

A una meravellosa història s’hi suma una brillant interpretació. La de Shira Haas, que sap transmetre el que li passa pel cap al seu personatge a cada etapa de la seva vida. Té una expressió per a cada situació. Hom veu el neguit que passa el dia del seu casament, quan li rapen el cabell, les ganes que té d’agradar al seu marit i a la sogra, les seves dificultats en les relacions sexuals, els seus traumes, la seva il·lusió a l’arribar a Berlin, les seves pors un cop a la capital alemanya. 

En definitiva, una actuació excel·lent que posa el colofó a una sèrie de quatre capítols, interpretada en Yiddish per cert, que hauria de ser obligada en qualsevol escola del món per entendre que no tots funcionem com ens diuen que hem de funcionar. No som ovelles que correm totes dins un ramat. Alguna de tant en tant s’escapa i no compleix amb el que s’esperava d’ella. Esty és l’ovella que s’escapa, però no és la negra, sinó la llesta. 

Per què l'hauria de mirar? Per conèixer el dia a dia de la comunitat ultraortodoxa jueva i per entendre que no tothom vius com tu. També per veure que tots volen viure tal com està escrit que han de viure. 

Quants capítols té? 4 capítols on la sèrie va fent flashbacks entre la vida de l'Esty a Nova York i la seva nova vida a Berlin. 

T'agradarà si...: Si estàs disposat a veure drama. També si has vist Shtisel o t'interessa el món dels jueus, o simplement ets una persona curiosa. 

Callar a Madrid, Brussel·les o Berlin

Ha tornat a passar: un personatge públic ha estat enxampat dient alguna cosa que no havia de dir, en un moment en que es pensa que no l’estan gravant. Error. Ha passat aquesta setmana amb el jugador del Barça, Xavi i també amb Mariano Rajoy.

Els dos casos són diferents. En el cas del migcampista del Barça, ell està en un plató i no estan en directe, per tant, la conversa és aliena a la seva condició de jugador de futbol. Xavi parla tranquilament amb els periodistes a l’espera de que acabi la publicitat. Aquestes imatges, juntament amb l’entrevista en si, arriben a la redacció del diari El Mundo, d’una forma o d’una altra (s’està investigant com) i el rotatiu de Madrid no dubte en fer-ne ús. Èticament és reprovable. I de fet, molts mitjans van decidir no fer-se ressò de les paraules de Xavi dient després del partit del Madrid que els blancs “no sabien perdre”. 

El cas de Rajoy és diferent. El líder de l’executiu espanyol va ser enxampat reconeixent al president de Finlàndia, Jyrki Katainen, que la nova reforma laboral que li demana Europa, “li costaria una vaga general”.

Escoltava aquest matí en una tertúlia de ràdio que debatien si èticament era correcte treure a la llum la frase que va dir Mariano Rajoy. No m’explico encara com alguns defensaven que eren paraules que s’havien de quedar en la quotidianitat i no sortir als mitjans de comunicació. Personalment entenc, que s’han de fer públiques.

Per començar, el gallec és president del govern espanyol, des d’ara i fins que acabi la legislatura. Ho és des del primer dia i fins l’últim. Des que es lleva fins que se’n va a dormir. Inclús ho és mentre dorm. Per això, cobra un sou públic, i com a tal, no ha d’oblidar mai qui és i què diu. I més, si ho diu en un espai públic.

Es pot dir que la conversa és una xerrada personal just abans de començar una reunió, i que per tant, aquesta no és rellevant. Però sí que ho és. Perquè amb les seves paraules Rajoy dona a entendre que està preocupat per com puguin reaccionar les forces sindicals del país, un cop apliqui les mesures que li obliguen des de Brusel•les. L’opinió del president del govern, és d’interès general.

Alguns defensaven que Rajoy no té perquè saber que les càmeres que graven els “muts” (imatges de recurs sense so que es posen per il•lustrar un àudio) de les reunions oficials sí que enregistren so. I cert, no té perquè saber-ho. El que sí ha de saber Rajoy, i un president de govern, és que els aparells enregistren imatge i so, encara que s’estableixi que de cara a la població es treurà l’àudio. Espero que la persona que més mana a l’Estat Espanyol, sàpiga aquesta realitat tan obvia. No cal ser comunicador,  periodista o tècnic d’imatge i so.

El problema de tot això és que la relació política i mitjans de comunicació s’ha convertit en una guerra. Sóc partidari que es facin públiques aquestes imatges per les raons que abans he citat, i sobretot, perquè s’aconsegueixen fent trampes. I aquí, en aquest joc entre política i mitjans de comunicació, qui va començar a fer trampes van ser els partits polítics. Sí, els mateixos que no deixen entrar als mítings amb càmeres per enviar ells les imatges que més els hi convé. Els mateixos que no deixen fer preguntes als periodistes en les rodes de premsa. Els mateixos que filtren notícies a segons quins mitjans afins. Els mateixos que concedeixen entrevistes a ràdios i televisions amigues del partit mentre que a altres no. Sí, els mateixos que envien a periodistes no afins de mitjans públics a l’ostracisme, i posen els seus a primera fila. Els mateixos que concedeixen subvencions a uns i a altres no.

Fa molts anys que dura aquesta guerra, i el periodisme ja està prou ferit de mort com perquè a sobre posi l’altre galta. Ens arriben a través dels mitjans uns polítics maquillats en tots els sentits. Són gent amb perfils manipulats. Per culpa dels seus gabinets de premsa, als ciutadans ens arriben persones amb màscara. Així que, per una vegada que ens arriba el Rajoy en una conversa normal (on no llegeix), benvinguda sigui. I sí és fent trampa, endavant. Cap problema. Si ell utilitza els mitjans, els mitjans el poden utilitzar a ell. Senyor Rajoy, el pròxim dia no digui res! Calladet! Com quan està amb la senyora Merkel.